El Tatano 24
El conte
La fira de Santa Llúcia estava plena de gom a gom. L’Arnau i la seva mare caminaven agafats de la mà, mirant les parades plenes de figuretes de pessebre. La mare havia dit que aquell any comprarien figures noves i farien un pessebre ben gran i bonic.
N’hi havia de tota mena: grans i petites, de plàstic i de fang. Però l’Arnau ja sabia les que volia:
–Mare, mira aquestes! Semblen de veritat!
–Totes ho són, de veritat –va contestar el venedor. I més fluixet, li va dir–: I a més, aquestes parlen.
La mare va somriure. Realment eren precioses: pintades a mà, amb uns colors tan vius… I sense pensar-s’ho més en van comprar una de cada.
Aquell vespre, amb el pare, van muntar el pessebre. L’Arnau agafava les figuretes amb molt de compte i, una a una, se les acostava a l’orella.
–Què fas? –li va preguntar el pare.
–Les escolto, a veure què diuen.
–I què vols que diguin? Au, vinga, a dormir, que ja és tard.
Però aquella nit, a l’Arnau li va costar agafar el son. Donava voltes al llit i no s’adormia. Tancava els ulls ben fort però res, la son no li venia.
De sobte, va sentir un soroll. Va escoltar atentament: era un murmuri que venia del menjador. Semblaven veus! I va agafar la llanterna i, de puntetes, va sortir de l’habitació.
L’Arnau va entrar al menjador, es va acostar al pessebre i… sí! Les figuretes parlaven! I feien un bon xivarri! I cridaven i cantaven i…
–Ei! Que en ve un! Calleu! –va sentir que deia un pastor. I de cop, totes les figuretes van callar. Totes menys el caganer, que darrere l’arbre no s’havia adonat de res i seguia xiulant.
–Hola! –va dir l’Arnau–. No cal que calleu. A mi m’agrada, que parleu!
–Ja els ho deia, jo, que cridaven massa –va exclamar un altre pastor–. Al final t’hem despertat.
–No patiu. No podia dormir. I com és, que parleu?
–Ui, n’hi ha que es mouen i tot! Som fets d’un fang molt especial: l’argila màgica de Jerusalem. Venim de lluny, nosaltres!
Aquella nit, les figuretes i l’Arnau van parlar hores i hores. Li van explicar històries de la seva terra, de l’estel de Nadal, dels Reis d’Orient… I es van fer un tip de riure comentant les pessigolles que els feia el pinzell quan les pintaven!
L’endemà al matí, el pare va trobar l’Arnau al menjador, dormint al costat del pessebre.
–Què hi fas, aquí?
–Pare! El venedor tenia raó: les figuretes parlen!
–Arnau, no em vinguis amb ximpleries, aquesta hora…
–Però que no els sents? Si no callen!
–Arnau, prou, eh? Vés a rentar-te la cara i les orelles!
El pastoret del pessebre, que havia sentit la conversa, va dir a l’Arnau:
–No pateixis. Els pares mai no ens senten. Deuen tenir un tap a les orelles, o massa pressa… L’argila màgica no els fa efecte. Més val que li segueixis la veta i ens guardis el secret. Si no, encara el faràs enfadar.
–Potser tens raó… –li va dir l’Arnau.
–És clar, que tinc raó! –va contestar el pare, pensant-se que l’Arnau parlava amb ell.
–Aquesta nit m’explicareu més històries? –va demanar l’Arnau al pastor.
–I tant! –va contestar la figureta.
–I tant! –va dir el pare.
I cada nit d’aquell Nadal, l’Arnau es va llevar sense fer soroll i va continuar escoltant les històries de les figuretes màgiques del pessebre.
I no ho va dir a ningú. Va ser, per sempre, el seu secret.
Text: NÚRIA FIGUERAS
Il·lustració: STEFANIE PFEIL