Els avis, amics de l’ànima

posted in: Cavall Fort | 0
Cavall Fort 1326
La Finestra

 

Àvia, padrí, iaia, avi, iaio, padrina… Avui parlem dels avis, els pares dels nostres pares i, per a molts nets, uns grans amics!

 

Uns companys de luxe

Ja sabem que els avis no tenen la nostra edat i no els podem demanar que es llencin pel tobogan amb nosaltres. Però sí que ens ho passem molt bé amb ells fent coses junts, com jugar a pilota, passejar, menjar o xerrar. A més, n’aprenem molt, perquè “pels anys viscuts, ells n’han après moltes coses, de la vida. I això els dona una experiència i una saviesa que ens poden enriquir molt. A més, solen experimentar un gran sentiment de tendresa cap als nets”, ens explica Francesc J. Fossas, el nostre psicòleg.

 

Amb els avis, millor?!

Potser algun cop heu dit als vostres pares que esteu més bé a cals avis, que us ho passeu més bé amb ells, que us fan més cas, us renyen menys o us deixen fer més coses. Per què ens passa, això? Ens ho respon el senyor Fossas: “Els avis no acostumen a estar al càrrec directe dels nets; per tant, no són els responsables principals de posar límits ni normes, amb els conflictes que això pot portar associats”. En cap cas els pares no us estimen menys o són més avorrits que els avis, però en aquest moment la seva tasca respecte a vosaltres és una altra.

 

Pregunteu als vostres pares com eren els seus pares, és a dir, els vostres avis: segur que us diuen que eren més estrictes que no són amb vosaltres. I segurament també pensaven que els seus avis els feien més cas, els renyaven menys, els deixaven fer més coses…!

 

“Tinc uns avis genials; són molt divertits. M’encanten!”
Ariadna (11)

 

Lliçons d’història

Que els avis us expliquin què passava quan eren petits és una sort! Penseu que ells han viscut en una altra època i són uns testimonis de primera de fets històrics: guerres, canvis polítics, esdeveniments importants… Conèixer les seves vivències i la seva infància és una manera de saber com era el món fa unes quantes dècades. Demaneu-los que us ensenyin fotos d’ells de petits i veureu com eren, com anaven vestits, com eren les cases, els cotxes… Escolteu els avis quan us expliquen les seves històries: així els coneixereu millor i tindreu el privilegi de conservar-les a la vostra memòria.

 

ARRI, ARRI, TATANET…
Els avis saben cançons, contes, dites, embarbussaments… Segurament alguns són els mateixos que us canten els pares perquè, és clar, són ells qui els els han ensenyat. I així us arriba la tradició del que ells havien après dels seus avis, imagineu-vos si és antic: hi ha cançons i contes que tenen centenars d’anys i han anat passant de generació en generació. Potser tot això que rebeu d’ells, després ho cantareu i explicareu vosaltres!

 

“M’encanta quan em parlen de quan eren joves, dels animals que tenien, de com era la vida abans… N’aprenc moltíssimes coses!”
Ona (11)

 

El cicle de la vida

De vegades passa que els avis no estan gaire bé de salut, i no poden jugar amb nosaltres ni cuidar-nos. O potser són en una residència precisament perquè necessiten que els cuidin. Això ens posa molt tristos. Què podem fer? El senyor Fossas ens aconsella: “És un cosa que hem d’aprendre a acceptar. La vida té els seus cicles, i a mesura que ens anem fent grans el cos va perdent capacitats i es va deteriorant d’una manera inevitable, i per tant, amb el temps, es van limitant les possibilitats d’acció. Precisament per això cal aprofitar tant com puguem el temps que podem gaudir de la seva companyia.”

I si tenim els avis molt lluny i no els veiem gaire, també podem seguir el mateix consell: aprofitar tant com puguem el temps que estiguem amb ells!

 

Quan els avis no hi són

Potser alguns lectors no heu conegut algun dels vostres avis, perquè van morir abans que nasquéssiu o quan encara éreu molt petits. El senyor Fossas ens aconsella que, en aquest cas, “és bo que se’ns en parli i fer preguntes sobre ells, per a saber-ne coses i poder accedir així a un coneixement més ampli i profund sobre els nostres orígens i les nostres arrels”.

O potser heu viscut de prop la mort d’algun avi. Aquest fet és trist i difícil d’encaixar però, com ens explica el senyor Fossas, “la mort és un fet natural, propi de la vida. És una realitat que no li agrada a ningú, però que no podem triar. Quan arriba el dia que ja no veurem més aquelles persones que estimem la tristesa fa acte de presència, i les ganes de plorar, i també el neguit i sovint també la por, i a vegades la ràbia… Tot això és molt natural i comprensible. Hem d’aprendre a conviure-hi.”

És normal, doncs, que estiguem tristos, però “amb el temps la intensitat del dolor i el malestar va disminuint, es va fent menys punyent, i pot anar sent substituïda per la gratitud i l’alegria de tot el que vam poder viure junts i compartir.”

 

ELS AVIS, ELS NOSTRES CONFIDENTS

No us ha passat que als avis els expliqueu coses que no dieu a ningú més? O que us han explicat coses que feien els vostres pares quan eren petits? “Els avis poden representar un referent de confiança, uns éssers molt propers i estimats amb qui podem comptar per a explicar coses que probablement no diríem a altres persones”, ens diu el senyor Fossas.

 

“Tenir avis és genial! Cada dia vaig a dinar a casa seva i de vegades m’hi quedo a dormir amb els cosins.”
Edurne (10)

 

Tot el temps del món

Molts avis estan jubilats i no han d’anar a treballar; això fa que tinguin més temps per a estar per vosaltres. Potser les tardes, sortint de l’escola, les passeu amb ells. O bé els caps de setmana, o els mesos de vacances. I sempre hi estem a gust i ben tranquils! “Amb els avis se solen compartir estones del dia que no són els moments més conflictius. És a dir, on hi ha menys presses i urgències i, per tant, més calma i tranquil·litat, la qual cosa facilita la bona entesa”, ens explica el senyor Fossas.

 

Les hores que passeu amb els avis jugant, parlant o, senzillament, sense fer res, guardeu-les ben fort per sempre a la memòria: aquests vincles i records tan valuosos us duraran per sempre i us acompanyaran a mesura que us feu grans.

 

I vosaltres, quina relació teniu amb els avis? Expliqueu-nos-ho al fòrum!

 

Text: EUGÈNIA MORER
Il·lustració: VILADOMS
Agraïm la col·laboració de Francesc J. Fossas, psicòleg