Cavall Fort 1353-1354
El conte
El dia de Reis, la Mar, una nena petita i eixerida, es va despertar més d’hora que de costum. Va obrir els ulls amb tota l’alegria del món i va saltar del llit. Amb un pessigolleig per tot el cos, va córrer fins al menjador, on, prop del balcó, havia aparegut una pila de paquets de regals. Va agafar el més gran, que duia el seu nom, i va esquinçar l’embolcall de paper de coloraines.
–És un violí? –va exclamar estranyada. I va afegir, rumiant–: Jo havia demanat una bicicleta, a la carta.
–Bé –va dir la seva mare–, els Reis ja saben què li convé més, a cada nen. Ara et podrem apuntar a l’escola de música i aprendràs a tocar un instrument.
Però la Mar no ho veia tan clar. El violí no devia ser per a ella; més aviat pensava que hi havia hagut un error de distribució. Tampoc no seria tan estrany. Encara que siguin mags, els Reis reparteixen, en una sola nit, un munt de joguines a milers de nens. Bé que es deuen equivocar, alguna vegada. Així, doncs, la Mar va decidir que faria una investigació pel seu compte, a veure si treia l’entrellat del misteri. Després d’esmorzar aniria a indagar als altres pisos de l’edifici on vivia.
Va començar els interrogatoris pel pis de sota, el quart.
Amb el violí a la mà, va trucar a la primera porta:
–Bon dia, que hi viu cap nen, aquí?
–Aquí no, bonica, però pots trucar a la porta de davant –va dir el senyor que havia obert.
A la segona porta, una senyora molt simpàtica la va convidar a passar i la va acompanyar a l’habitació de la filla, una nena amb qui la Mar s’havia creuat sovint per l’escala però amb qui mai no havia jugat.
–Oh, quin violí més maco! –va dir entusiasmada la Li Huan quan li va ensenyar el regal–. Com m’agradaria poder-lo tocar! Jo sé una mica de música, saps? Tant de bo els Reis m’haguessin passat un instrument com aquest! En canvi, mira: m’han portat un patinet!
–Ui –va dir la Mar–, ara sí que veig que els Reis s’han fet un embolic. Farem una cosa: deixo aquí el violí, que segurament era per a tu, i jo buscaré el propietari del patinet.
I, després de fer feliç la Li Huan –“Vine un altre dia i t’ensenyaré a tocar una melodia”, li havia dit–, contenta, la Mar va baixar al tercer pis amb el patinet als braços.
Al tercer pis va trucar a una porta, va trucar a l’altra i al final va obrir un nen que es deia Roger.
–Vine –va dir a la Mar–, t’ensenyaré les joguines de Reis.
En Roger tenia un munt de jocs nous i, com que no tenia ningú amb qui jugar, va proposar a la Mar de compartir-los el dia que volgués.
–Però hi ha un regal que no entenc –va dir ell–. M’han deixat un pilota de bàsquet, i a mi el que m’agrada de debò és el futbol.
–I, de patinet, no en tens cap?
–No, i això que a la carta n’havia demanat un. –En Roger havia escrit una carta amb una llista llarguíssima de peticions.
La Mar li va explicar que els Reis, aquella nit, havien tingut alguna badada.
–Et pots quedar el patinet. I jo m’emporto la pilota, a veure si ho podem arreglar, tot plegat!
Va deixar el Roger satisfet i, aferrant la pilota amb les dues mans, perquè era ben grossa, va baixar al segon pis.
En una de les portes del segon pis, hi vivia una parella sense fills. A l’altra, la van atendre un avi i una àvia, que estaven esperant els seus nets. Els Reis no hi havien deixat cap bicicleta; només contes i llaminadures.
Només quedava per investigar el primer pis; als baixos de l’edifici hi havia una botiga.
A la primera porta no hi vivia ningú. Va trucar a la segona i en va sortir un noi alt com un sant Pau.
–Bon dia. Em dic Mar i estic buscant el meu regal de Reis.
–Hola, jo soc en Yassir. –I va afegir, capcot–: En aquest pis els Reis han passat de llarg; no tenim cap regal.
–Cap? –es va sorprendre la Mar–. Es deuen haver despistat, pots pujar-hi de peus.
La mare d’en Yassir la va invitar a entrar i li va oferir un pastisset d’ametlles i mel, que la Mar va trobar boníssim. Després, tot parlant amb en Yassir, va esbrinar que jugava a bàsquet i que era un dels millors jugadors de l’equip. I que no tenia cap pilota.
–Així, doncs, aquesta pilota de bàsquet deu ser per a tu. Els Reis s’han confós i l’han deixada al tercer pis. Però, per a acabar de resoldre l’enigma, hauria de trobar la meva bicicleta.
A la mare del Yassir se li va il·luminar la cara.
–Una bicicleta? Si vols, tenim la bicicleta de la germana gran del Yassir, que fa temps que no fa servir perquè li va petita!
Quan la Mar va veure la bicicleta va fer un bot d’alegria. Era una bicicleta com la que sempre havia desitjat, d’un vermell preciós i amb cistell! I ben nova! Va pujar-hi i va comprovar que era de la seva mida.
La Mar va donar les gràcies i es va acomiadar.
–Vine algun dia amb bicicleta a la pista d’entrenament: t’ensenyaré a jugar a bàsquet –li va dir en Yassir, content, mentre feia botar la pilota al replà.
La Mar va entrar a casa seva amb una rialla d’orella a orella:
–Mireu! Ja tinc la bicicleta que havia demanat per Reis!
I va passejar-la per davant dels pares, que, asseguts al sofà, se la miraven atònits, amb uns ulls com unes taronges.
–Però el millor de tot –va dir– és que he conegut altres nens amb qui aniré a jugar!
Per QUIM CRUSELLAS
Il·lustració: CRISTINA LOSANTOS