Entrevista a Bartomeu Gomila

posted in: Cavall Fort | 0
Cavall Fort 1454
L’entrevista

 

“La mà és la màquina més precisa que existeix.”

 

QUI ÉS EN BARTOMEU?
Aquest mestre rellotger va néixer al cor de Menorca, a Alaior. Després d’uns anys d’estudiar i treballar a Suïssa, ha tornat al poble, on ara té el seu Taller del Temps. Des d’allà crea i repara rellotges impressionants, precisos, complexíssims i antiquíssims d’arreu del món! Com moltes de les seves peces, en Barto és especial: té unes mans i una saviesa que fan que sigui un rellotger únic. Tic-tac, tic-tac… El voleu conèixer?

 

Què fa un rellotger com tu?
Aquí a casa nostra la feina d’un rellotger és reparar rellotges. Jo soc una mica diferent perquè, per una banda, restauro rellotges però antics, de col·lecció, de museu. I la meva filosofia és refer-los amb les mateixes tècniques i eines que s’utilitzaven en l’època en què es van fabricar.

Amb màquines antigues?
Sí, maquinària molt antiga i que funcioni bé per a poder treballar. I també amb moltes hores de feina, d’estudi… Cada vegada som menys els que fem això, perquè exigeix molt d’estudi i habilitat. I, al cap i a la fi, és més fàcil i econòmic canviar una peça i llestos!

Per una banda, fas això, dius; i per l’altra?
Doncs faig el que es diu “desenvolupament i prototipatge de producte nou”, és a dir, fabrico des de zero rellotges de polsera d’alta gamma, de luxe, de grans empreses de rellotgeria. De vegades en faig el disseny, els plànols i la fabricació, i de vegades ja em diuen com ha de ser i jo el fabrico. I faig el prototip.

 

Com que treballo amb peces molt petites, faig servir microscopi, fresadores de precisió, lupes com aquesta que porto… Però també les mans, que són capaces de fer coses realment impressionants. La mà humana és la màquina més precisa que existeix.”

 

Què és un prototip?
Doncs és un rellotge de prova. Agafo un tros de metall i el començo a treballar per a construir una sèrie de peces que, segons els plànols, encaixaran entre elles. Un cop fet, si funciona, es duu al límit per a comprovar que és resistent: la majoria de prototips acaben destrossats!

Oh! Que frustrant, no?
Mirat així, sí! (Riu.) Però, si passa els testos, significa que he fet bona feina. Però, és clar, per a això s’ha d’exposar a la pressió, a canvis de temperatura, camps magnètics, aigua, corrosions, exteriors…

I és l’única manera de saber-ho…
Sí, perquè tot i que tenim eines informàtiques que poden simular el que li passaria al rellotge, de vegades fallen! Suposo que amb el temps aconseguirem que la tecnologia ens digui si el rellotge pot funcionar i aguantar. Però de moment, amb segons quines coses, encara podem emprar la mà.

Com es passa d’un tros de metall a un rellotge que funciona sol?
La gràcia del rellotge mecànic, el que fa tic-tac i es mou, és que sembla que tingui ànima pròpia: és una màquina que funciona 24 hores al dia 365 dies l’any tota sola! Hi ha una peça –el volant– que, quan la col·loques, fa que el rellotge prengui vida i comenci a funcionar. És la que dona la precisió i el tic-tac aquest tan curiós que coneixem. És una peça molt complicada de fer, molt precisa; tot s’ha de col·locar a la mil·lèsima de mil·límetre perquè el rellotge no s’avanci ni es retardi.

I a aquests rellotges els hem de donar corda…
Tota maquinària necessita una energia. Els rellotges digitals van amb l’elèctrica (una pila o bateria) i els mecànics van amb la nostra força, que activa un sistema d’engranatges i rodes interns que mouen les agulles. “Donar corda” ve dels grans rellotges antics, que tenien un pes que es pujava a mà amb una corda. Quan baixava el pes, donava energia a la maquinària. Amb els de polsera o de butxaca, hi ha una peça rodona, la corona, que gires per a carregar una molla interna que, a mesura que es va desfent, anirà donant l’energia.

I cada quan s’ha de fer?
Depèn del rellotge. Antigament, cada dia. En general, però, ara és cada set dies els rellotges de paret. I, els de polsera, cada 24 o 56 hores.

Per què et vas fer rellotger?
De petit ja m’agradava muntar i desmuntar coses. I als estius treballava en una joieria del poble. Vaig anar a Barcelona a estudiar rellotgeria i vaig treballar arreglant rellotges, però necessitava alguna cosa més creativa. A Suïssa, on hi ha molta formació i indústria rellotgera, hi ha un lloc molt important on et formen per a ser mestre rellotger, però només admeten dues persones l’any! Vaig estudiar moltíssim durant mesos per a fer l’examen d’accés, sense gaire esperança. Però em van agafar… i me’n vaig anar a Suïssa! Després de la formació ja vaig començar a treballar en el desenvolupament de prototips per a grans marques i fa uns anys vaig tornar a viure a Menorca.

Ara en què estàs enfeinat?
Amb bastantes restauracions: tinc el taller ple! I també amb un prototip, però, és clar, d’això no us en puc dir res! Com que fent un rellotge inventes o crees coses, les empreses no volen que se sàpiga res perquè ningú no els ho copiï. Hem de signar clàusules de confidencialitat per a assegurar que no en parlem amb ningú.

I, per cert, com és el rellotge que portes?
Per als dies de cada dia, duc aquest de polsera mecànic; en ocasions assenyalades, m’agrada portar un rellotge de butxaca molt especial per mi.

 

EL TALLER DEL TEMPS
Al taller hi té maquinària tan moderna com ben antiga. “Si algú vol arreglar una peça, me la porta o l’envia aquí a Menorca. M’arriben de tot el món, des d’Alemanya, Luxemburg, Anglaterra… o Singapur!”

 

Moltes gràcies, Bartomeu, per obrir-nos les portes del teu taller i fer-nos viatjar en el temps!

 

Per EUGÈNIA MORER
Fotografies: ARXIU PERSONAL BARTOMEU GOMILA