L’Ousman, emprenedor social

posted in: Cavall Fort | 0
Cavall Fort 1407
L’entrevista

 

L’Ousman Umar, a l’edat de nou anys, va veure un avió sobre el cel de Ghana, a l’oest d’Àfrica. Li van dir que el pilotava l’home blanc, i ell va voler anar al país dels blancs. Pensava que era el paradís! Va emprendre un viatge llarg i perillós: va travessar el desert a peu i l’oceà amb pastera.

 

Com era la vida a Ghana?
El poble on vaig néixer és al mig de la selva tropical i bàsicament vivíem de la naturalesa. Treballàvem al camp. No hi havia supermercats grans; si volies carn, havies de posar trampes o caçar. No teníem tants recursos. Jo només havia tingut unes sabates, unes xancles, i anava a tot arreu amb elles. El fet que cap nen no portés sabates feia que no les trobéssim a faltar.

Per què vas voler marxar?
Era molt curiós i manetes, feia les joguines de tots els meus amics i germans. Veure que la meva joguina no es podia posar en marxa i, en canvi, un avió podia volar pel cel… aquesta curiositat ho va promoure tot! Em van enviar a la ciutat a treballar en un taller. No aprenia i passava molta fam, i em vaig escapar. Com que tenia tanta curiositat, en lloc de tornar al poble me’n vaig anar a Kumasi, la segona capital de Ghana. I, després, a la capital, a Accra, on treballava al port. Finalment vaig decidir marxar.

Sol i sense que ho sabessin a casa?
Vaig tornar al poble per acomiadar-me i el meu pare em va dir que tenia una noia perquè m’hi casés. Per aquest motiu no li vaig poder dir que volia marxar. El meu objectiu era anar a Líbia. Per a arribar a Líbia, has de creuar un desert infernal des de Níger: el Sàhara. La màfia ens va enganyar; ens van abandonar al mig del desert. Havíem de creuar-lo quaranta-sis persones i només ens en vam sortir sis. La travessia va ser un infern total. Ningú mereix viure allò. Jo ho vaig fer amb en Musa, el meu millor amic. L’havia conegut a Kumasi. Ens havíem retrobat per casualitat. Des de Mauritània, havíem de creuar l’oceà amb pastera: unes embarcacions que la màfia ens feia fer a nosaltres. El primer cop no va anar bé. En Musa va morir.

 

EL VIATGE DE L’OUSMAN: DE GHANA A BARCELONA!

Quan tenia aproximadament dotze anys, l’Ousman va emprendre un viatge de gairebé cinc anys per arribar a Europa. Va travessar diferents països i va viure situacions molt dures. Ell pensa que ningú no hauria de passar mai per això.

 

Però hi va haver una segona vegada…
Vaig arribar a la terra promesa, a Fuerteventura, les Canàries, després de dos dies assegut a la pastera, sense menjar ni beure i pensant cada dos minuts que moriria. Un cop arribes a la terra promesa, la il·lusió i la satisfacció és incalculable. El que no sabia és que m’esperava la policia per ficar-me en un Centre d’Internament d’Estrangers (CIE), que és com una presó. Vaig estar-hi un mes i mig; em van dir que com que era menor de divuit anys tenia dret a residir a Espanya.

Quants anys tenies?
Ho vaig saber llavors! A Ghana no ho compta ningú. Per les proves mèdiques, em van dir que tenia disset anys. Després em van enviar a Màlaga i allà em van preguntar a quin lloc d’Espanya volia viure. Vaig dir “Barça”, perquè l’únic que coneixia d’Europa era el futbol. Van entendre que volia dir Barcelona i em van donar un bitllet de tren, un entrepà, un litre d’aigua i un plàtan.

 

A L’OUSMAN LI AGRADA…
…anar amb bicicleta i fer castells!
«Els castellers em van ajudar moltíssim a conèixer la cultura catalana i a aprendre l’idioma». Diu que un dels seus menjars preferits és el gaspatxo, tot i que al principi li feia bola. Bola? Però si és líquid! «Aquí està la gràcia!», riu.

 

L’Ousman forma part de la colla de castellers de Sant Cugat del Vallès, coneguda amb el sobrenom de Gausacs. La família que el va acollir és de Valldoreix i ell ha fet molta vida en aquestes poblacions del Vallès Occidental.

 

I ja està?
El fet que em donessin la llibertat, per a mi ja era un èxit, perquè havia estat en mans de policia, de mafiosos… A Barcelona, el primer dia anava saludant a tothom, superfeliç. Però la gent s’espantava. Vaig haver d’adaptar-me a una realitat molt diferent, vaig haver de viure al carrer gairebé dos mesos. Viure al carrer implica soledat, ets invisible als ulls dels homes. On menges? On fas les necessitats? Un dia em va arribar com un senyal i vaig parar una senyora. Li vaig explicar qui era, què volia… No va entendre res, però va trucar al seu marit. Va passar temps, no va ser tan fàcil. Però, al final, em van acabar acollint a casa seva.

Les coses van canviar?
Vaig descobrir que els pilots d’avió o els metges no ho són pel fet de ser blancs, sinó perquè han estudiat per a ser-ho. Vaig aprendre català i castellà, a llegir i a escriure… Al final, vaig entrar a la universitat. Mentrestant, treballava arreglant bicicletes.

 

L’Ousman ha escrit un llibre, Viatge al país dels blancs (Rosa dels Vents, 2019), on narra la cruesa del seu viatge i serveix per a desencoratjar altres joves que vulguin fer el mateix. Està recomanat per a joves i adults.

 

L’educació és molt important. Quin missatge donaries als nens i nenes que et llegeixen?
Que aprofitin l’educació que tenen perquè hi ha molts nens que no tenen accés a aquesta educació, que treguin el màxim de suc a aquesta oportunitat que han tingut. I, als nens de Ghana, els diria que l’autèntic paradís està dins del seu cap. Però necessiten informació i formació per a poder adonar-se de la sort que tenen de poder tenir el paradís a casa.

 

 

L’Ousman va crear una ONG, NASCO Feeding Minds, amb l’objectiu que cap altre nen no hagi de viure tot el que ell ha viscut. Creu que la clau és oferir educació i coneixement perquè la gent es pugui construir un futur millor allà on viu.

 

Per MERITXELL MARGARIT
Fotografies: ARXIU DE L’OUSMAN UMAR