Un tast de Carbó

posted in: Cavall Fort | 0
Cavall Fort 1409-1410
Dossier

 

Sant Jordi és la festa del llibre… i de la lectura! Per celebrar-ho, us hem triat cinc contes d’un dels nostres millors escriptors: Joaquim Carbó. Un petit tast dels moltíssims que ha escrit per a Cavall Fort durant els seixanta anys d’història de la revista.

 

Aquest conte és una mostra del dossier Un tast de Carbó. Si el voleu llegir sencer, el trobareu al número 1409-1410 de Cavall Fort.

 

 

L’home que es va aturar davant de casa

Cavall Fort, 100

 

Soc Leo Mills. Ara ja tinc tretze anys i he viscut sempre aquí, a vint milles d’Albuquerque, a l’estat de Nou Mèxic, als Estats Units d’Amèrica.

Visc en un ranxo i tinc un estable ple de cavalls, un bon ramat de vaques, camps de conreu i pastures, un pou d’aigua gelada a l’estiu i tèbia a l’hivern, un rifle per si les mosques −vull dir els llops i les guineus−, un parell de llibres que expliquen coses d’una terra enllà del mar que es diu Europa, un esquirol dins una gàbia i un mirallet per a fer la rateta als ocells que salten per les branques. No tinc pares, perquè van morir tots dos, però, en canvi, tinc un avi i un amic.

Us vull explicar la història d’aquest amic meu… La cosa va començar ara fa un parell d’anys. Feia mesos que el pare acabava de morir i tot ens anava molt malament. L’avi era massa vell per a fer totes les feines del ranxo i jo era massa petit i, a més, no tenia ganes de treballar… Ara m’adono de com he canviat en aquests dos anys! Em passava tot el dia mirant els sants dels meus llibres i després me n’anava a nedar en un gorg de la riera.

Aquell dia, jo m’estava enfilat a la cleda que tanca el bestiar a l’aire lliure. Escoltava, tot distret, el cant d’uns ocells, i no vaig sentir que s’acostava aquell home a cavall fins que la seva veu em sobtà:

−Ei, minyó! Falta molt per a arribar a Albuquerque?

Vaig fer un bot, i per poc que no caic a l’abeurador. Em vaig tombar. Era un home jove, d’uns vint-i-cinc anys, amb el barret d’ales amples encasquetat al cap. Muntava un cavall blanc que tenia una taca negra al front. Un revòlver li penjava d’un costat i una canana li feia de cinturó.

Quan va veure la meva cara de por, va esclafir a riure. L’avi el devia haver sentit, perquè de seguida va treure el cap per la porta.

−Què voleu?

Ell va dir que es deia Sam Hoppins i que si faltava molt per a Albuquerque. I l’avi li va contestar que, amb la pinta de cansats que feien ell i el seu cavall, no creia pas que hi poguessin arribar amb claror de dia, i que, si volia, podia passar la nit a la pallissa. I que, si era capaç d’ajudar-lo a carregar uns sacs i a traginar aigua, encara tindria un bon sopar de propina.

 

 

El xicot no s’ho va fer dir dues vegades. El seu cavall, en quedar lliure, s’apropà a l’abeurador i va estar una estona sense aixecar el cap. I ell va treballar de valent. Sabia de què anaven, aquelles feines. De tant en tant, quan passava pel meu costat i veia que jo no em movia, em feia l’ullet i deia:

−Quin secretari que tenim…!

L’endemà, quan ens vam llevar l’avi i jo, el vam trobar que ja havia repartit el fenc a l’estable, que havia canviat l’aigua de l’abeurador i que netejava la gropa del seu cavall. Em vaig fixar en un detall: al lloc de la canana i el revòlver, només hi havia un cinturó. L’avi, com aquell que no diu res, va fer:

−Ep, mestre! No us voldríeu pas quedar fins demà? Veig que hi ha uns nuvolots per allà baix, i sempre són senyal de pluja…

Ell va dir que allò de mullar-se era la cosa que l’empipava més i que, per un dia, es quedaria. Això sí, que no li agradava que li paressin un plat a taula sense fer res, i que ens ajudaria una mica… A mi, quan veia el delit amb què treballava, tot seguit se m’encomanaven les seves ganes i l’imitava en el que podia.

L’endemà, igualment, va matinar més que no pas l’avi i jo. L’avi es va plantar davant l’estable i ensumà l’aire:

−El vent fa una olor que em fa pensar que es girarà una tamborinada. En aquesta època de l’any són terribles, les tempestes, aquí…

I el xicot va dir que el que l’empipava més eren les tempestes, i es va quedar. Així vam seguir uns dies. Un cop era el sol massa fort, un altre el cavall blanc que semblava que no tenia el seu dia…

Al cap d’una setmana, sense buscar més excuses, el xicot es va quedar a treballar i a viure amb nosaltres. Érem els tres homes més ben avinguts del món. Quan acabàvem la feina anàvem a nedar junts o a mirar els sants dels meus llibres, o sèiem i ell explicava històries de pellroges. L’avi semblava més jove. Tot s’havia rejovenit, a casa!

 

 

Vam canviar els troncs de les cledes, vam pintar les parets del ranxo i sembrar més camps…

Ell i jo, cada dia érem més amics. Sobretot des d’aquell dia que em va salvar la vida. Era un dia que hi havia hagut molta feina i que ell no havia pogut venir a nedar amb mi. Quan ell i l’avi van enllestir, Sam va veure que era molt tard i que feia estona que ja hauria d’haver tornat. Va córrer amb el seu cavall cap al gorg. I hi va arribar just! Em va trobar amb l’esquena clavada contra el tronc d’un arbre, quiet, fascinat, amb els ulls fixos en una serpota tota tibada que avançava lentament.

I la va engrapar quan ja la tenia a dos dits del nas. La va matar allí mateix, amb el ganivet, però el rèptil havia tingut temps de clavar-li l’ullal al braç. Li vaig lligar el seu mocador ben estret al voltant de la ferida i vam galopar cap al ranxo. Va posar el ganivet al foc i el va aplicar a la ferida quan el va veure vermell. Encara sento la pudor de socarrim. Encara li veig la cicatriu.

Però un dia que ell era fora, a Albuquerque, a vendre uns vedells, van passar tres homes a cavall. Tots tres tenien al pit una estrella que indicava que eren agents de la llei. Van dir que buscaven un tal Sam Hoppins. Jo anava a dir que vivia amb nosaltres quan l’avi s’anticipà i va dir que no en coneixíem cap que es digués així. Van insistir. El van descriure. No hi havia cap dubte: era ben bé el nostre amic, el que buscaven!

Vaig comprendre de seguida per què l’avi havia dit que no el coneixíem: era un fugitiu, perseguit per la justícia… Jo pensava que Sam no podia ser un malfactor. Vam discutir, l’avi i jo. Va dir que no el volia més a casa.

Quan a mitja tarda el meu amic tornà, descarregà una pila de coses que havia comprat amb la venda dels vedells, i encara deixà sobre la taula tot de monedes d’argent. Jo pensava que, si hagués estat un lladre, hauria fugit amb aquells diners, i pensava, també, en tot el que m’havia explicat de l’amistat, que la millor cosa del món era tenir un amic −“com tu i jo, Leo”, em deia.

Tenia ganes de plorar. Ell es va sorprendre amb les nostres cares llargues. L’avi no gosava manar-li que marxés. Feia temps i no es decidia. Jo volia que s’atrevís a dir-li-ho. De sobte, van trucar a la porta. S’havia fet fosc. L’avi es posà a tremolar. Li va dir:

−Fuig, Sam…! Salta per la finestra. Et busquen!

Però ell, estranyat, no es va moure. Es va obrir la porta i van entrar aquells homes. Jo em vaig tapar el rostre: no volia veure com disparaven contra ell. Però no va passar res de tot això. Un d’ells va dir a l’avi:

−Mestre, sou el mentider més gran del món.

I, dirigint-se a Sam:

−Hola, Sam! Aquesta tarda el vell ens ha dit que no t’havia vist mai. Fa dies que et busquem! El xèrif de Las Lunas s’ha retirat i et venim a oferir el càrrec que tu havies demanat fa temps.

L’avi i jo ens miràvem. Quina planxa! Com li explicaríem a Sam que ens havíem pensat que era un criminal? I, d’altra banda, ara vèiem que ens deixaria. Ens vam posar molt tristos. Però ell va mirar les parets del ranxo i la llar de foc encesa, i l’avi, tan vell, i jo, tan menut… I digué:

−No, ara ja tinc feina… Estic bé, aquí…

I quan els altres se’n van anar i nosaltres ens vam haver explicat, ell va fer veure que s’enfadava molt perquè, va dir, la nostra obligació era denunciar-lo si ens pensàvem que era un fugitiu. És clar que les seves paraules no eren ben bé de debò, perquè a partir d’aquell dia Sam Hoppins, l’home que un dia es va aturar davant de casa, va ser més amic meu que mai.

 

Text: JOAQUIM CARBÓ
Il·lustracions: PEDRO RODRÍGUEZ