Cavall Fort 1344
Minimegacracs
La Bet té onze anys i ha crescut envoltada de cavalls i gossos. I a casa seva sempre hi ha hagut hàmsters, tortugues, ocells, peixos, conills… No s’imagina la vida sense cap animal a prop i té clar que de gran serà… veterinària de cavalls!
“No vull ser altra cosa que veterinària de cavalls!”, afirma mentre acarona els cavalls que l’envolten i li freguen el cap, com fent-li petons. Perquè ella viu a Sant Cugat amb els pares i dos germans més grans, però fem l’entrevista a la finca que el seu oncle Bernat té a la Llacuna i on ella va sempre que pot a jugar amb els seus cosins i a gaudir de la companyia dels vint cavalls que campen lliures pels prats.
Un d’ells és la seva euga Itea, que l’oncle li va regalar quan era petita. Justament fa tres mesos que l’euga va tenir un poltre, que va arribar per sorpresa: “Ens pensàvem que estava grassoneta perquè menja molt! Però un matí el meu tiet va veure que totes les eugues estaven en rotllana al seu voltant i va saber que estava parint. Perquè els cavalls fan això”.
“Quan una euga està parint, es posen totes les femelles al voltant fent barrera perquè no s’acostin els mascles, i així la protegeixen fins que neix el fill.”
Li pots preguntar qualsevol cosa sobre cavalls, que te la respondrà amb precisió i amb tota mena de detalls, perquè els coneix des que era un bebè i se’ls estima amb autèntica passió. Tenia només tres anys quan va muntar un poni per primera vegada a l’hípica de Can Castanyer, i allà aviat va aprendre a donar voltes anant al pas i a fer salts. I encara continua anant-t’hi a classes, però, a més, des de fa uns anys fa doma clàssica a l’Hípica de Collserola.
“A les classes de doma clàssica aprens a controlar les brides per donar-los bé les ordres, i comences a anar al trot i finalment al galop. A mi m’encanta cavalcar al galop, perquè sento com si pogués volar!”
Alguns caps de setmana també participa en competicions d’Interclubs, on fan un recorregut a la pista fent exercicis amb temps marcat i al final tres jutges els puntuen. Li agrada molt i l’estimula a millorar. Però quan és més feliç és quan arriba a la Llacuna i els cavalls s’acosten a rebre-la.
“Aquí em relaxo molt perquè m’agrada estar amb ells, acaronar-los, pentinar-los… I m’encanta que em llepin el cap! Hi ha gent a qui fa angúnia, però a mi em fa més angúnia la gomina que em posen als cabells quan concurso que no pas que em llepi un cavall!”
La Bet també té una gossa, la Nuca: un pastor blanc suís de dos anys. Als tres germans els va costar molt de convèncer els pares, però… “vam fer vídeos agafant fotos d’Internet del gos que volíem i posàvem frases maques a sota i els ho ensenyàvem per veure si els convencíem. També els escrivíem cartes demanant-los un gos, però ells no cedien. Els meus germans se’n van cansar perquè pensaven que no ho aconseguirien mai, però jo vaig continuar fent-ho fins que es van convèncer. I ara estan encantats de la vida!”
Des que té la Nuca, la Bet s’ha preocupat molt per saber com s’han de cuidar bé els gossos, i fins i tot va assistir a una conferència de primers auxilis i va prendre apunts per saber què hauria de fer si li passava alguna cosa i l’hagués de curar. “Per sort encara no li ha passat res, i espero que no li passi, però va bé saber-ho per si de cas.”
Que continuïs cavalcant sempre feliç pels camins de la vida, Bet! Al pas, al trot i al galop!
Texts i fotografies: ANNA FITÉ
Dibuix: ROGER ZANNI