Cavall Fort 1356
La finestra
Article guardonat amb el Premi Cavall Fort 2018
Els habitants del nord d’Europa sempre han estat els reis de les exploracions polars, tant del pol Nord com del pol Sud. L’explicació és evident: el clima duríssim dels seus països és el millor entrenament, ja que des de petits estan exposats a la neu, el vent i el fred intens.
Exploradors del fred
Per exemple, el famós explorador noruec Roald Amundsen, va començar a entrenar-se de nen i a vuit anys ja dormia hivern i estiu amb la finestra oberta perquè el cos se li habitués al fred del seu país. Gràcies a això, el 1911 va convertir-se en el primer ésser humà a arribar al pol Sud.
La història de les expedicions polars és plena d’aventures formidables. Però segurament la més increïble és la de Fridtjof Nansen, un altre explorador noruec que va intentar arribar al pol Nord a finals del segle XIX.
Una fita impossible?
Abans de Nansen molts aventurers ho havien intentat, però els gels de l’oceà Àrtic els ho havien impedit. Per més que busquessin, ningú no va trobar mai un pas sense gel per a poder navegar en vaixell fins al pol.
Un dia del 1884, Nansen va llegir una notícia al diari que li va cridar l’atenció. A una platja de Groenlàndia hi havien trobat les restes del vaixell Jeannette, una expedició polar que havia naufragat un parell d’anys enrere a Sibèria, just a l’altra banda del pol Nord. Com havia arribat fins allà?
Una idea esbojarrada
L’explicació de Nansen era senzilla: les immenses plaques de gel que cobrien el pol Nord no estaven fixes sinó que es movien seguint el corrent de l’aigua de l’oceà. Per tant, si construïa un vaixell prou resistent per a encallar contra les plaques de gel del nord de Sibèria sense que es trenqués i tenia prou paciència per a resistir un parell d’anys a bord sobre el gel, tard o d’hora el corrent l’arrossegaria fins al pol Nord. I va posar fil a l’agulla.
Un vaixell sobre gel
Dit i fet. Nansen va construir el Fram, un vaixell especial per a navegar per l’oceà Àrtic, i, amb una petita tripulació d’una dotzena d’homes, van posar rumb al nord. Tal com havia previst, el Fram va embarrancar contra la banquisa l’estiu del 1893 i va començar el seu lent viatge sobre una immensa placa de gel en direcció al pol. Amb prou feines avançaven tres quilòmetres cada dia, però a poc a poc s’acostaven al seu objectiu. A bord, els expedicionaris jugaven a escacs i dedicaven un munt d’hores a estudiar els gels polars, fins llavors desconeguts.
Més difícil encara!
Tot va anar bé durant uns mesos. El Fram, a la velocitat d’un caragol, s’acostava al pol Nord. Però un bon dia Nansen es va adonar que, segons els seus càlculs, el vaixell no passaria exactament pel pol, sinó a uns centenars de quilòmetres. I llavors va tenir una idea de les que posarien els pèls de punta a qualsevol persona: arribar-hi a peu.
Amb un company, un parell de trineus i menjar per a cent dies, Nansen va abandonar el Fram, que va seguir la deriva cap a Groenlàndia i que, tres anys més tard, es va alliberar dels gels i va poder tornar a Noruega amb tota la tripulació viva i en bona salut.
Gel a través
Però què els va passar, a Nansen i Johansen? Imagineu-los travessant les enormes plaques de gel que floten sobre l’oceà Àrtic, amb temperatures baixíssimes i vents molt forts, amb esvorancs profunds amagats sota fines capes de neu capaços d’empassar-se un trineu i tots els ocupants, amb ossos polars i tots els perills imaginables. Nansen i Johansen avançaven esquivant tots els perills, però va arribar un dia en què es van adonar que no podien continuar. Espadats de gel grans com illes de cases els tallaven el camí. Havien arribat més al nord que cap ésser humà abans, però el recorregut s’acabava allà. I llavors, sense perdre la sang freda que els havia dut fins allà, van decidir seguir una ruta encara més complicada: cap al sud, cap a Noruega, cap a casa.
El retorn
Era impossible de calcular on devien ser el Fram i la seva tripulació, i per tant els dos exploradors estaven perduts enmig del gel. Però van començar a baixar cap al sud, sempre endavant, durant centenars de quilòmetres. Durant el viatge van patir accidents, van trobar ossos polars i van estar a punt de caure al mar diverses vegades. Però el perill més gran que es van trobar va ser l’estiu: les temperatures pujaven i els gels començaven a fondre’s. I, sota el gel, només hi havia l’oceà.
Del final del gel…
Durant un mes, Nansen i Johansen van flotar a la deriva sobre una panna de glaç fins que el corrent marí els va tornar a deixar en una banquisa estable. I així, a poc a poc i amb molt de compte, van avançar fins que un dia d’agost van arribar al final del gel: davant seu només hi havia les aigües fosques, braves i gelades de l’oceà Àrtic.
…a un caiac i una illa
Però no es van rendir. Amb les fustes dels trineus i les lones de la tenda de campanya, els dos noruecs van construir un caiac molt precari amb el qual es van llançar al mar. I, tot i que sembli mentida, van arribar a terra ferma, al nord d’una de les illes de l’arxipèlag de Francesc Josep, un grup de roques perdudes enmig de l’oceà. Allà van passar tot l’hivern caçant foques per poder sobreviure i mirant l’horitzó. Fins que, al cap d’uns mesos d’espera, van entreveure una vela. Un balener dels poquíssims que, un cop l’any, passaven per allà, els va trobar i els va
portar a casa.
A casa
Nansen es va convertir en un heroi nacional. El seu viatge va ser un referent per als exploradors futurs, però ell no va fer cap altre viatge. S’havia guanyat un descans.
Text: ORIOL CANOSA
Il·lustració: ISAAC BOSCH