Cavall Fort 1359
El conte
L’Ismael era fill d’un sabater més aviat pobre. I, és clar, si ets el fill d’un sabater et toca treballar fent sabates.
Però a l’Ismael no li agradava fer sabates. A ell el que li agradava era tocar el violí. En tenia un de preciós, de fusta fosca i amb una taca just al costat del pont. L’hi havia regalat el rabí Sandler el dia del seu aniversari. “Com que ets fill d’un sabater, segur que ens faràs ballar com ningú”, li va dir. L’Ismael no va entendre què volia dir el rabí, però de seguida es va aficionar a tocar-lo. El tocava a totes hores! I el seu pare n’estava tip. Tant que un dia li va dir: “Si no deixes de tocar aquest maleït instrument, el tiraré al foc”.
Tal dit tal fet: un dia que l’Ismael tocava el violí, en lloc d’encolar la sola d’unes sabates el violí va acabar al foc! “Pare, atura’t!”, li deia l’Ismael entre llàgrimes, però ja no hi havia res a fer. Mentre l’Ismael plorava desconsoladament, del violí en flames en va sortir una melodia. Potser la més trista que hàgiu sentit mai. Era el violí que plorava. El pare es tapava les orelles. “Maleït violí!”, cridava.
Aquella nit l’Ismael va marxar de casa. Dins l’estoig buit del seu violí hi va posar tres coses: un crostó de pa, unes sabates de recanvi i una cantimplora plena d’aigua. Va caminar set dies i set nits. Mentre caminava encara li semblava sentir el plor del violí. Mirava a un costat i a l’altre però ni rastre. En aquells moments, de l’instrument ja només en quedaven les cendres.
Estava tan cansat de caminar que va decidir aturar-se a l’ombra d’un roure. Va obrir l’estoig buscant el crostó de pa i l’aigua. I de cop es va posar a plorar. Però no pas de pena. Per la galta li regalimaven unes llàgrimes alegres, de tots els colors. “Però… com pot ser?! Com pot ser?!”, repetia una vegada i una altra mentre es fregava els ulls.
Allà, dins l’estoig, hi havia el seu violí! De fusta fosca, amb aquella taca just al costat del pont. L’Ismael, que no s’ho podia creure, va arreplegar amb pressa l’arc i el violí i es va posar a tocar. Diuen que va tocar totes les cançons del món i que el seu violí sonava més alegre que mai. Expliquen que aquella nit ballaven les fulles i els ocells i les papallones, i fins i tot les roques es bellugaven al so del seu violí!
Però l’Ismael no se’n va ni adonar, de tot aquell sarau, perquè els seus ulls feia estona que miraven un espectacle encara més extraordinari.
El seu parell de sabates de recanvi (aquelles tan incòmodes que el pare li havia fet per a passar l’hivern) dansaven d’una manera increïble. Es movien en perfecte sincronia amb les notes del violí. Puntejaven lleugeres, ara a la dreta ara a l’esquerra, com el millor dels balladors! “Ara ho entenc!”, va dir entusiasmat. I va recordar les paraules del rabí Sandler: “Com que ets fill d’un sabater, segur que ens faràs ballar com ningú!”.
En un tres i no res ja havia guardat el violí i enfilava content el camí de tornada a casa. “Pare! Pare!”, va dir amb pressa mentre obria la porta del taller.
Quina sorpresa es va endur el seu pare! Feia més de deu dies que no el veia. Potser els pitjors deu dies de la seva vida. S’havia penedit tantes vegades d’haver tirat el violí al foc…!
“Pare, corre, agafa les eines i fes un parell de sabates”, li va manar l’Ismael amb determinació. I el pare, encara en xoc, va obeir: va agafar un tros de pell i es va posar a treballar. I l’Ismael va agafar el violí i es va posar a tocar.
El pare es va quedar mut. Davant dels seus nassos hi tenia el violí que ell mateix havia tirat el foc. Per increïble que semblés, n’estava segur: era el violí de l’Ismael, de fusta fosca, amb aquella taca just al costat del pont.
Junts van enllestir les sabates en un tancar i obrir d’ulls. Però aquell dia l’Ismael no es va queixar ni una vegada de la feina a la sabateria perquè, mentre el pare cosia, en lloc d’encolar la sola es va passar l’estona tocant el violí. De la boca del pare tampoc no en va sortir cap de les esbroncades habituals al fill. De fet, fins i tot en algun moment va semblar que movia el cap al ritme de la música, que no va parar fins que el pare va acabar-ne l’últim detall.
Ara les sabates noves de trinca reposaven sobre el taulell del taller. El pare se les mirava expectant, com dient “I ara què?”. L’Ismael va fer un somriure murri mentre agafava altra vegada el violí. Va tancar els ulls i es va posar a tocar. I les sabates van començar a dansar lleugeres i delicades, com les notes del violí. El pare va mirar el fill i ho va entendre de seguida.
En poc temps va córrer la veu. El primer a comprar-ne unes va ser, és clar, el rabí Sandler. Ben aviat el van seguir balladors de tot arreu. Arribava gent des de l’altra punta del món buscant aquelles sabates famoses que dansaven soles! L’Ismael i el seu pare es van fer un tip de treballar: l’un encolant i cosint, l’altre tocant i tocant.
I en pocs anys l’Ismael ja era el fill d’un sabater més aviat ric que treballava feliç a la sabateria del pare tocant el violí. Perquè a ell el que li agradava de debò era tocar el violí.
* Si us ve de gust, podeu escoltar A nakht in gan (cançó tradicional klezmer). Diuen que aquesta música és un somriure entre llàgrimes, com aquesta història.
Text: ORIOL GARCÍA MOLSOSA
Il·lustració: MARTA BALAGUER