Cavall Fort 1392
L’entrevista
En Guillem Verdaguer és bus professional. Tot i que li agrada molt la vida marina, la seva especialitat és una altra: realitza tasques tècniques sota l’aigua, des de reparar un oleoducte al mig de l’oceà fins a instal·lar canonades dins d’un llac. L’equip que fa servir el pot fer semblar un astronauta, però és un “aquanauta”!
Què és un bus professional?
Segons el diccionari és una “persona que opera o treballa enterament dins de l’aigua”. La paraula prové del portuguès búzio, i el que més m’agrada és el seu significat: “caragol que viu sota l’aigua”. Però jo faig immersions per fer feines concretes, que poden ser molt variades: una obra en un port o un pantà, construir o reparar una plataforma petroliera o de gas natural a mar obert, etc.
Així, doncs, no estudies la vida marina?
No. Us posaré un exemple: jo vaig treballar a Alemanya en la construcció del metro de la ciutat de Berlín, i això que la ciutat no té mar, però sí riu i molts canals d’aigua. Nosaltres havíem de fer immersió per construir els túnels per on ara passen el metro i el tren.
Quina preparació cal, per a fer aquesta feina?
M’he especialitzat en la tècnica del busseig a saturació.
I això què és?
El cos humà està adaptat per viure i respirar en les condicions de la superfície terrestre. Al fons del mar, la pressió ambiental és molt més gran i el nostre cos s’hi ha d’adaptar. D’això se’n diu procés de saturació. Quan acabem la feina hem de fer el procés invers, fer descompressió!
Però s’ha de fer molt lentament i de forma controlada perquè sigui segur. Això pot durar més o menys depenent del temps que hàgim passat bussejant i de la profunditat que hàgim assolit. I no ho podem fer a dins l’aigua, això…
Com ho feu, doncs?
Com els astronautes, que viuen a l’estació espacial i ja surten preparats per a fer intervencions a l’espai! El vaixell des d’on treballem està equipat amb l’última tecnologia. La més important és el complex hiperbàric o sistema de saturació: són uns mòduls que hi ha dins el vaixell i que tenen la mateixa pressió ambiental que el fons marí.
Així quan entreu o sortiu al mar no noteu la diferència…
Els mòduls estan connectats entre ells: un amb llits per a dormir, un lavabo, un menjador… També n’hi ha un d’immersió –una mena d’ascensor submergible–, la “campana” (bell, en anglès). Quan cal, entrem dins de la campana, tanquem les comportes i la campana va baixant al fons marí.
Com una càpsula que s’envia a l’espai?
Exactament! I quan la campana arriba a la profunditat on hem de fer la feina, la pressió interior és la mateixa que la pressió exterior.
AL GUILLEM LI AGRADA…
La vida casolana:
“Entre feina i feina passo molt de temps a casa. Hi faig treballs manuals, bricolatge, cuino, llegeixo, escolto música…”L’esport:
“Sobretot a l’aire lliure, a la natura. M’agrada observar el fons marí amb un tub i unes ulleres en companyia dels meus fills.”
I després?
Surt un bus i després l’altre, que van a la zona de treball, amb un casc d’immersió connectat a la campana amb una mena de cordó umbilical. A dins se n’hi queda un altre, el bellman, que controla els cordons i els sistemes de seguretat.
I quan acabeu de treballar?
Tornem al vaixell amb la campana i ens instal·lem als mòduls. I comença el torn de vuit hores d’un altre equip. Així, dia i nit. Entre la tercera i quarta setmana ja no fem més immersió i iniciem la descompressió dins dels mòduls. De mica en mica es va igualant la pressió de l’interior amb la que hi ha a fora. Això pot durar uns dies i, fins i tot, una setmana! Quan la pressió és la mateixa, ja podem anar a respirar aire fresc i veure la llum del sol!
Quines ganes!
Sí, però també gaudeixo de la feina! I també em trobo alguna sorpresa: un cop, saltant de la campana, vaig aterrar damunt d’una ratjada! Però després vaig veure que n’estava rodejat de centenars, de ratjades! Vaig començar a caminar lentament, demanant permís per passar. A poc a poc, les ratjades em van obrir camí volant elegantment sense fer-me res. Va ser una experiència molt bonica.
Per MERITXELL MARGARIT
Fotografies: ARXIU GUILLEM VERDAGUER