Cavall Fort 1393-1394
La finestra
El nostre protagonista d’avui no necessitaria cap pont per a travessar un riu o un barranc: en faria prou amb una corda per a caminar-hi tranquil·lament per sobre. I és que Blondin va ser un equilibrista sensacional!
Un rosset molt hàbil
Charles Blondin és el nom amb què es va fer famós un francès nascut a Saint-Omer el 28 de febrer de 1824. Ell no es deia així però pel fet de ser ros i tenir els ulls blaus va adoptar el cognom de Blondin (ros en francès).
De molt petit, quan només tenia quatre anys, estimulat pel seu pare, que era gimnasta, va mostrar la seva extraordinària habilitat per a caminar sobre una corda ben lligada a dues cadires separades uns quants metres, a pocs pams de terra. Quan el pare va morir, el nen, que només tenia deu anys, va ingressar a la troupe del Circ Ravel, on, a més de moltes altres feines, va arribar a ser un especialista en allò que de petit ja havia experimentat: el funambulisme.
QUÈ ÉS, EL FUNAMBULISME?
És el número de circ en què un artista fa equilibris sobre una corda o un cable, a certa distància de terra. Quan ho veiem ens quedem admirats, riem i aplaudim quan l’equilibrista, a un parell de metres de terra, travessa la pista sobre la corda fent tota mena de tentines i cabrioles. I ens posa els pèls de punta si ho fa a molta més altura, amb el cap que gairebé li toca la carpa, encara que hi hagi una xarxa per si cau!
Prodigiós
El noi Blondin es va especialitzar en aquesta feina tan perillosa i l’exercia amb una naturalitat, precisió i eficàcia tan sorprenents que ell mateix s’adonava que les dimensions d’un circ tradicional se li feien tan petites i fàcils que en volia més.
L’expert equilibrista, doncs, va començar a fer exhibicions fora del circ, pel seu compte, i cada vegada més espectaculars i amb més risc, fins que se li va ficar al cap una idea d’allò més esbojarrada, arriscada i, a parer de tots aquells als qui ho explicava, impossible.
Una idea de bojos
La idea no era altra que anar als Estats Units, plantar-se a les cascades del Niàgara (a la frontera amb Canadà), fer que uns especialistes, sota la seva direcció, passessin d’un cantó a l’altre una llarguíssima corda de cànem, de 7,5 centímetres de gruix per gairebé 350 metres de llargària, mantenint-la sempre a uns 50 metres d’altura, i, un cop hi hagués aquesta instal·lació, caminar d’un cantó a l’altre amb l’única ajuda d’un pal d’equilibri, que és com es coneix aquella mena de pal que gairebé fa vuit metres de llargària, que els funàmbuls poden portar ben agafat de les mans pel mig i que els ajuda a inclinar-se ara cap a un cantó i tot seguit cap a l’altre si s’adonen que el vent o una indecisió els podria fer perdre l’equilibri.
Hi ha un artilugi que es fa servir per a transportar materials molt pesants entre dos punts amb un desnivell molt pronunciat que s’anomena cable grua o també blondin: aquestes tirolines porten aquest nom en homenatge al gran funàmbul!
Tot a punt
Blondin era molt agosarat, però almenys va tenir seny per no fer la seva proesa en ple hivern, com havia planejat primer, amb vent, pluja, neu i gel! Finalment, després d’anunciar-ho a so de bombo i platerets, ho va portar a terme el 30 de juny de 1859.
I…?!
Abans de llançar-se a l’aventura que el consagraria definitivament com el més gran en el seu art, hi havia qui se’n reia i deia que només pretenia cridar l’atenció i prendre el pèl al públic perquè s’arrugaria abans de posar un peu a la corda. D’altres estaven convençuts que hi deixaria la pell. I, al final, tots es van trencar les mans aplaudint-lo, encara més a la tornada que a l’anada, perquè l’home, quan va ser al Canadà, després de descansar una mitja horeta, va refer el mateix camí però en sentit contrari. Quina temeritat! Quin horror, només de pensar que ell i el pal d’equilibri podien ser engolits per aquelles aigües remoroses.
|
|
Més difícil, encara?I semblava que no en tenia mai prou, perquè encara no havia passat un mes que hi va tornar i, com sempre, feu seu el lema del circ «més difícil encara!», perquè cada cop hi afegia una dificultat més per no repetir-se, i va tornar a caminar sobre la corda –ai, mare!–, un cop amb els ulls embenats i el cap tapat amb una bossa de lona; un altre sense el pal d’equilibri, arrossegant un carretó… I un altre –això sí que va ser encara més increïble–, amb una tauleta que es va aguantar a mig camí, on va fer una truita que es va menjar tot seguit. I encara un dia va trobar un col·laborador prou valent per a acompanyar-lo tot el trajecte enfilat sobre seu a collibè. La travessia continuada sobre les cascades del Niàgara li va obrir les portes a d’altres fets semblants, tan difícils i perillosos però potser no tan espectaculars. Va morir l’any 1897, a setanta-dos anys. No es va estimbar ni res d’això: va morir al seu llit d’una malaltia, probablement diabetis. |
BLONDIN I BARCELONA
Hem pogut saber que l’any 1863, quan encara no havia complert quaranta anys, Charles Blondin va ser convidat a actuar a Barcelona, a la desapareguda plaça de toros El Torín de la Barceloneta. Per tota la ciutat s’anunciava que hi actuaria «L’heroi del Niàgara», «El rei de la maroma». No queda cap testimoni viu d’aquell espectacle, però estem convençuts que els diaris de l’època en van parlar molt! Va fer la seva exhibició al llarg de 90 metres i a 36 d’altura. A més del seu repertori habitual, va afegir un número en què va caminar sobre la corda amb els peus ficats en dos cistells! Blondin es va sentir tan ben acollit a Barcelona que s’hi va quedar uns quants dies i també va actuar al Liceu, sempre davant un públic entusiasta.
Quin artista i quin geni, el nostre amic Blondin! Va ser el primer gran funàmbul de la història: segur que el seu exemple ha inspirat els equilibristes més agosarats que hi ha hagut després d’ell!
Text: JOAQUIM CARBÓ
Il·lustració: PEP BROCAL