El pintor de les taques

posted in: Cavall Fort | 0
Cavall Fort 1416
El conte

 

Jo el coneixia prou bé, aquell artista, del temps en què era un pintor d’èxit rutilant. La fama, però, se li havia esmunyit de mica en mica, com un tap de suro que deixes anar a mercè de les ones. Els encàrrecs van anar baixant sense saber per què. La gent ja no demanava aquells quadres que representaven esfinxs i sirenes –unes teles que temps enrere s’havien venut molt bé–, i el seu taller de Pontoise –a uns trenta quilòmetres de París– era més freqüentat per les aranyes que no pas per clients. I jo qui soc? El minyó que l’ajudava a preparar les teles i les pintures, primer per algun calé, després a canvi de carbassons o tomàquets de l’hort, tot el que podia donar-me…

L’home es trobava a prop d’un estat de tristesa infinita, allò que les persones grans anomenen “depressió”, representada en l’última tela que pintava, una gran taca de color gris, que figurava un espai enorme. Havia perdut el gust pels colors, una part del sentit de la visió o una cosa més fonda. Els dies que em presentava al taller, només em deia quatre paraules, sorprès de trobar-me encara allà, quan els altres coneguts l’havien anat abandonant.

L’estudi estava cada cop més deixat. El poblaven un gavadal d’éssers diminuts que el pintor no es molestava a expulsar. “Si ens desfem d’aquelles petites noses que representen els insectes, algú podria pensar a desfer-se de nosaltres un cop ens haguem convertit en uns vells inútils”, deia.

Jo mirava de netejar el local, però, veient el disgust que li causava, vaig desistir. Només feia el mínim perquè hi pogués treballar. “Treballar”, he dit? Darrerament es limitava a afegir pinzellades grises o traçava línies verticals del mateix color en forma d’arbres o de persones. Mentre estava concentrat en això, al seu voltant les aranyes hi desplegaven els fils, les formigues hi buscaven alguna cosa comestible i les marietes s’hi aturaven a reposar.

Una tarda el pintor em va fer saber que seria fora un parell de dies. Volia vendre unes teles antigues a un marxant de París –la situació econòmica ja era desesperada. “Escolta, Marcel… Aprofita el temps per a fer endreça”, em va dir. “Però no matis cap cuca.” Ja ho havia dit, ell. Com si fos tan senzill d’esquivar-les quan passaves l’escombra o el raspall de la pols. Al principi anava amb molt de compte, però al cap d’una estona, d’una revolada me’n vaig endur una colònia sencera, que va anar a espetegar al taulell on preparava els colors a l’oli, ordenats seguint les instruccions del mestre. “Aquí els calents, allà els freds… I els has de col·locar confrontats amb els seus complementaris.”

“Potser algun ha caigut a dins d’un pot…”, vaig pensar. “Bah! Un petit grumoll de més no farà cap mal a una pintura tan avorrida.” La neteja no s’acabava mai. Quan ja anava més enllà de les instruccions rebudes, vaig tornar a preparar els colors. A damunt de la taula, diverses taquetes dibuixaven camins vistosos. Qui ho havia fet? No havia pas entrat ningú. Vaja! Els insectes. Es veu que sí que havia encertat els pots.

 

 

Tot seguint les minúscules petjades que s’entrecreuaven, vaig observar amb pànic que es dirigien a la tela. En miro la superfície i, horror!, s’hi havien passejat d’una punta a l’altra. Corro a buscar aiguarràs i un drap. Al moment de fregar la tela, però, vaig dubtar: “Què fas? Serà pitjor. Val més explicar-ho al mestre i ell ja decidirà.”

En realitat, l’efecte d’aquelles taques animava molt el quadre. “És clar que això no t’estalviarà quatre crits.” Vaig tancar els pots de pintura perquè no s’assequessin i me’n vaig anar. L’endemà a la tarda vaig tornar a cal pintor. Tenia la porta esbatanada i els quadres que s’havia endut a París estintolats a la primera cadira. L’home s’havia aturat a contemplar la tela que abans era grisa i ara estava constel·lada d’esquitxos de colors vius.

–Fixa’t… –va exclamar–. Ho has fet tu?

–Jo… Mestre… Em sap molt greu. Els insectes…

–Com? Ho han fet les cuques? Mira si són agraïdes. Jo les he respectat i ara elles m’ajuden. A París m’ha passat de tot. No he pogut col·locar cap quadre, però he vist les obres d’uns pintors que pinten amb petites taques que no m’han desagradat. Agafen la tela i se’n van a pintar a fora de l’estudi, a captar els colors del món tal com els veuen. No pinten sants, herois o déus grecs. Pinten prats florits, ponts i rius encalmats. No volen imitar la natura, sinó captar la impressió que els produeix. És ben curiós.

–I si ho provava vostè?

–Jo… –va fer l’artista, indignat–. I ara! Jo vaig anar a l’acadèmia oficial. No soc un… Com en diuen? “Impressionista”.

–Com vulgui. M’ha de donar res per la feina?

–Avui no puc, maco. Torna demà. A veure què he pogut trobar.

L’endemà, quan m’hi vaig presentar, el pintor no era enlloc. Un cartell deia que era a la vora del riu, a prop de l’embarcador. En arribar-hi em vaig adonar que la tela grisa s’havia omplert de taques i més taques de colors com els que el sol projecta damunt dels objectes. I el quadre em va fer una gran… impressió. Va ser el primer d’una sèrie que es va vendre amb facilitat. Al cap d’un any, l’artista rebia una invitació per a participar en una exposició.

–Saps què, Marcel, m’han convidat a exposar en un saló.

–A quin saló?

–Al… D’això… Tu no saps on és. En diuen “Saló dels Impressionistes.”

–El felicito. Aquells monstres i sirenes que pintava em feien por.

–Els meus antics col·legues em deixaran verd.

–Si li diuen res, ho té ben fàcil, per a justificar-se. Se’n recorda, de les cuques? Doncs, senzillament, ha de dir que ha seguit “la lliçó de la natura.”

–Tens tota la raó, noi. Així ho faré.

 

Voleu escoltar aquest conte? Aquí teniu la versió en audioconte!

 

Text: MÀRIUS MONEO
Il·lustració: MERCÈ TOUS