Cavall Fort 1422
L’entrevista
En Xavier Aldekoa es va enamorar de l’Àfrica de ben petit. L’atreia tant, que va triar una professió que li permetés anar-hi sovint. Ara ens ajuda a conèixer aquest continent fascinant a través dels seus llibres i dels seus reportatges per a diaris i revistes.
La teva passió per l’Àfrica va néixer gràcies al teu pare, oi?
El pare ens explicava històries als meus germans i a mi abans de dormir. No eren els contes habituals, sinó trossos de llibres. I no només ens els explicava, sinó que ens feia sortir a la història. A mi m’agradava molt un llibre que es deia Un capità de quinze anys, de Jules Verne. Hi ha un moment en què trenquen la brúixola del vaixell del capità i ell es pensa que navega cap a Amèrica però arriba a l’Àfrica.
Què et va captivar d’aquella història?
Jo volia viatjar a aquell lloc llunyà i exòtic, amb animals diferents que semblaven d’un altre planeta! Quan vaig anar creixent, a aquest interès per la part exòtica i natural del continent s’hi va afegir un interès per les persones, la societat, la cultura…
Quan vas fer el primer viatge a l’Àfrica?
Quan tenia vint anys. Vaig agafar la motxilla i me’n vaig anar a Mali. Volia fer el mateix viatge que René Caillié, el primer explorador que va arribar a Timbuctú. Va ser una experiència molt maca. M’hi vaig estar un mes i mig i no vaig dormir mai en un hotel. I això que, quan hi vaig arribar, no coneixia ningú!
 |
|
Com prepares els viatges? Els organitzes des d’aquí o improvises allà?
Aquí llegeixo moltíssim i busco els temes per als reportatges, els llocs on m’agradaria anar, les coses que vull fer… Però hi vaig amb mentalitat oberta per si ho he de canviar tot. Moltes vegades, trobar el reportatge que havies pensat és una derrota. El context allà és tan diferent (cultura, llengua, codis) que sovint estàs equivocat. Si escoltes una mica, t’adones que hi ha coses amb molta més profunditat de la que veus des de fora.
Tenim una idea equivocada de l’Àfrica?
Continuen existint algunes etiquetes: la veiem com un continent pobre, amb guerres, fam, virus… En realitat, són cinquanta-cinc països molt diferents, i a cada país hi ha una diversitat espectacular. Però, sobretot, és un continent que ens pot ensenyar moltes coses.
Què en podem aprendre?
Altres maneres de viure. Els pigmeus, per exemple, tenen un concepte de solidaritat diferent del nostre: si troben mel, n’agafen una part i deixen la resta per si ve algú darrere. I els bàmbara no tenen concepte de possessió: ells no tenen un ganivet, estan amb un ganivet; si tu el necessites, el pots agafar. Tot això ens fa veure que no som el melic del món, que hi ha altres societats amb coses bones i dolentes. Ens permet entendre millor qui som, valorar el que tenim, reflexionar sobre el que fem…
|
 |
Com aconsegueixes que la gent t’expliqui la seva vida?
Si mostres interès genuí per l’altra persona i dediques temps a parlarhi, ella s’anima a explicar-te coses. Si no ho fas, et quedes amb l’etiqueta de la persona: un nen soldat, un migrant… La profunditat i el temps donen valor a aquella persona.
I els nens africans? En què s’assemblen i en què es diferencien, dels catalans?
Tenen responsabilitats molt més grans que els nens catalans a la seva edat. A l’Àfrica és molt habitual que un nen de quatre anys, per exemple, cuidi el germà petit. A part d’això, no hi ha tantes diferències. La manera de jugar, pensar i somiar és similar. Les preguntes que em fan les meves filles sobre els nens africans són molt semblants a les que fan allà els nens sobre les meves filles: què mengen, com van a l’escola, si tenen germans…
 |
|
Se’n parla poc, de l’Àfrica, als mitjans de comunicació?
L’Àfrica sempre està a la cua als mitjans, però cada vegada hi ha més finestres per a descobrir com és. Jo soc optimista de mena i espero que la situació vagi canviant.
Moltes gràcies, Xavier!
Text: CHUS DÍAZ