Cavall Fort 1455
El conte
 |
Sempre ens reunim a l’estructura. Cada matí. A l’hora del pati.
No hi anem de seguida, però. Primer cadascú dedica una estona a fer la seva: la mestra obre la porta, fa el senyal i tots i totes sortim disparats en diferents direccions. Cabells despentinats a l’aire. Taques de pintura als pantalons. Sabates que s’omplen de sorra. N’hi ha que van directes a la pista, a agafar les pilotes i repartir-se entre les porteries i les cistelles de bàsquet. D’altres s’emporten l’esmorzar al tros d’herba artificial que ens fa de bibliopati i agafen còmics i llibres d’endevinalles per passar l’estona. Jo soc de les que corro cap al rocòdrom. M’agrada grimpar-hi a tota velocitat, pujar-hi la primera, veure les cares menudes dels altres des de dalt de tot. Sense que ningú no digui res, però, quan fa una estona que juguem, tots fem cap a l’estructura, que està a l’altra banda de la pista, al bell mig d’un sorral estret i amb sorra més dura que la del pati d’infantil. Ens hi arraulim. N’hi ha que s’hi enfilen i es queden penjats de les barres, asseguts amb els peus penjant o fins i tot cap per avall. Quan hi som tots és quan comença l’intercanvi. |
Crec que el costum ens ve de començaments de primer i que va ser algú amb germà gran qui ho va proposar. Portem coses i ens les intercanviem: bales de vidre, llapis de colors, ninos de plàstic, peces de Lego, cotxes petits, trencaclosques, pilotetes de goma d’aquelles que segons l’àvia boten com un dimoni.
I els meus esquirols, és clar.
Els meus esquirols són sense cap mena de dubte el producte estrella de segon B: el més original, especial i a gust del consumidor.
La idea la vaig tenir a l’estiu. Els pares havien quedat per sopar amb uns amics. No hi havia més infants que jo i, suposo que perquè callés i els deixés tranquils, em van deixar la tauleta. Mentre jugava, fent veure que no els escoltava, no vaig poder evitar quedar-me enganxada a la seva conversa. Parlaven de negocis. Del de la mare, que ven llibres a la llibreria. Del de l’altre senyor, que tot just obria –em va semblar entendre– una botiga de collarets o bosses o totes dues coses. De tots quatre, però, qui més xerrava era el pare. Ell sempre diu que sap moltes coses perquè té molts màsters i molts idiomes i molta experiència. Siguin el que siguin els màsters, els idiomes i l’experiència.
El que van repetir més, al llarg de tota la sobretaula, va ser que el que calia per a tenir un bon negoci era un bon producte. Que cal anar per davant de la demanda. I que cal donar al client allò que el faci feliç. Feliç de debò. Tot i que ell potser encara no sap què és allò que necessita.
Llavors jo vaig pensar en els esquirols. Esquirols a gust de la imaginació del client. Del color preferit de cadascú. Grans o petits. Tímids o atrevits. Flonjos, divertits, afectuosos. L’esquirol dels somnis de cada nen i de cada nena de segon.
Vaig tenir èxit de seguida. Cada dia arribaven companys carregats de tresors que volien intercanviar per un dels meus esquirols. Fins i tot vaig intentar contenir la demanda. Limitarho a quatre al dia. Però suposo que el tema se’m va escapar de les mans. O, com de vegades he sentit dir al pare, el meu va ser un negoci que va morir d’èxit. Perquè ahir, cap a quarts de nou del vespre, en Pol Sunyé va cantar.
Feia setmanes que en Sunyi em perseguia. Volia un esquirol blau claret, de mida mitjana i caràcter juganer. Però quan l’hi vaig portar, ell va fer un intent de desdir-se’n. S’aferrava amb força al seu dinosaure, un diplodocus hiperrealista de plàstic tou, molt agradable al tacte. Li va costar donarme’l. I després, un cop a casa, se’n va acabar de penedir. Mentre sopaven, el seu pare el va acusar d’haver perdut el dinosaure i ell es va desmuntar. En dos minuts ho va acabar xerrant tot.
Aquesta tarda, quan el pare m’ha vingut a buscar a l’escola, la mestra li ha demanat que es quedés un moment. Que li havia de comentar una cosa. Han entrat al despatx de la directora i a mi m’han deixat a fora, al passadís, al racó de lectura que hi ha davant de la biblioteca.
Quan han sortit, el pare tenia la cara molt vermella. Estic segura que les orelles li cremaven.
Sense mirar-me als ulls, m’ha agafat pel canell i se m’ha endut d’allà. A mi m’ha semblat que murmurava “quina vergonya” entre dents. Ja al cotxe, mentre jo seia a l’alçador i em cordava el cinturó, ell ha posat les claus al contacte, ha arrencat el motor i ha aferrat amb força el volant. Però no ha arrencat. Just abans de posar-nos en marxa, s’ha girat i s’ha disparat. Dels ulls li sortien guspires. De la boca, bales.
Jo he confessat de seguida. M’ha semblat que si li ho explicava tot, amb detalls, potser se sentiria una mica orgullós. Li he parlat de la idea. Del meu pla. Del meu èxit. Dels beneficis. Però ell no m’ha volgut escoltar. Movia el cap a banda i banda. Posava els ulls en blanc. I m’ha castigat.
Demà quan arribi a classe he de demanar perdó públicament i he de tornar totes les joguines que he arreplegat durant aquestes setmanes: les petxines de la Laia, els cotxes de carreres d’en Max, el cub de Rubik de la Lluïsa, el diplodocus d’en Pol Sunyé. També m’he quedat un mes sense tele ni tauleta i dues setmanes sense entrepà de xocolata.
Malgrat tot, els càstigs no són, ni de bon tros, el que més em preocupa ara mateix. El meu problema real serà com desfer-me de tot aquest excedent d’esquirols invisibles!
Text: LAURA GONZALVO
Il·lustració: PEDRO RODRÍGUEZ