Entrevista a Albert Jané

Cavall Fort 1470
L’entrevista

 

“Barrufar sona bé, oi?”

 

QUI ÉS, L’ALBERT? L’Albert Jané (Barcelona, 1930) és el pare dels barrufets catalans: ell va ser qui els va traduir del francès i els va batejar amb el nom de “barrufets”. És a dir, que barrufem els barrufets en català perquè l’Albert els ha barrufat! A més, l’Albert va ser el director de Cavall Fort durant molts anys i ens l’estimem molt. I és un dels referents del català per la manera com l’ha estudiat, l’escriu i el viu.

 

Albert, què llegeixes primer quan t’arriba Cavall Fort?
Pesquis i Baliga. I m’agraden molt els reportatges sensacionals d’animals, a la secció de natura.

Ara tots llegim Cavall Fort, però quan tu eres petit no hi havia res en català, ni l’escola…
No, a l’escola els nens normalment parlàvem en català però les classes eren sempre en castellà. Recordeu que hi havia una dictadura. El català era ignorat i la majoria de gent no el sabia escriure. A vint-i-vuit anys vaig començar a fer classes de català aprenent-ne pel meu compte, amb diccionaris, llibres… No en sabia del tot: de fet, vaig acabar aprenent ensenyant-ne!

I com vas anar a parar a Cavall Fort?
Des que tenia setze anys que treballava en un banc, en un departament on calia saber idiomes –jo havia après anglès i francès quan estudiava. I em van proposar entrar a treballar a Cavall Fort com a responsable de la revista. I, més tard, en vaig ser el director.

Sabem que de més jove eres molt excursionista! De fet, molts estudiosos de la llengua n’éreu aficionats, oi?
Sí, suposo que és per l’amor al país. Els excursionistes ho érem en sentit total, no solament per conèixer el país físicament sinó també la gent, els costums, la manera de ser, les cases, els edificis, les ermites, els santuaris… M’agradava molt quedar amb la gent, escoltar-los, dormir a les pallisses de les cases de pagès…

Has corregut tot Catalunya i ets nascut a Barcelona…
Sí, a l’Eixample, però a tocar de Gràcia, on sempre vaig estar molt vinculat. De jove, anava a ballar sardanes cada diumenge, de vegades a Gràcia però també per tot Barcelona. Era ballador de sardanes de concurs; m’agraden molt, les sardanes. De fet, vaig conèixer molta gent, en aquest món, com ara el meu amic Joaquim Carbó!

 

Voltant per cims i muntanyes, l’Albert va conèixer de prop el país, la gent i la llengua. També va viure dos anys a pagès, on va aprendre “el llenguatge dels pagesos, molt bonic i genuí. Vaig aprendre moltes paraules de manera viva: sé què és un gripau perquè he vist un gripau. O una granota, un conill, un esquirol. Això és molt bonic. I sé què és un raïm moscatell, un xarel·lo… perquè els he collit”.

 

Què et sembla, Albert, si parlem dels barrufets? D’on van sortir, aquests personatges?
Hi havia uns personatges de còmic, en Jan i Trencapins, que eren protagonistes d’unes històries en època medieval. En una d’aquestes, La flauta dels sis forats, surten uns personatges que es diuen barrufets. I estaven tan ben trobats i tenien tanta gràcia que es van independitzar i van protagonitzar històries pròpies durant molts anys. El seu autor era belga i es deia Peyo; el seu nom real era Pierre Culliford i era guionista –molt bo!– i dibuixant.

Com els vau trobar, a Cavall Fort?
Quan la revista va començar a publicar còmic, va veure que l’europeu és el que s’adeia més amb Cavall Fort. Sobretot el que sortia en una revista belga que es diu Spirou. Allà hi vam llegir les històries de Jan i Trencapins i la Patrulla dels Castors, i els vam traduir per publicar a Cavall Fort. Els primers barrufets van sortir a Cavall Fort l’any 1967.

I com se’t va acudir el nom de barrufet?
Un barrufet, en mallorquí, és un “dimoni”; vaig escollir aquesta paraula perquè em va semblar que sonava bé.

 

L’Albert ja està jubilat –té noranta-tres anys!– però encara està ben actiu. Després de tota la feina feta, de tantes traduccions, adaptacions, llibres, un diccionari de sinònims boníssim i de ser un membre molt important de l’Institut d’Estudis Catalans, que vetlla per la nostra llengua, no perd mai el vincle amb Cavall Fort. Quan va marxar de la revista, el 1998, li vam fer un homenatge molt bonic.

 

En l’original, en francès, schtroumpf no vol dir res, oi?
No. Expliquen que en Peyo i en Franquin (l’autor de Sergi Grapes) eren a taula menjant i en Peyo va demanar que li passessin una cosa de la taula i va dir: “Passa’m el… eh… d’això… l’schtroumpf”. I la paraula va fer gràcia.

I, en català, vas decidir barrufar-ho…
Sí, de cara a fer el llenguatge barrufet vaig trobar que per fer el verb, barrufar sonava bé. Quan tradueixes, els jocs de paraules de vegades costen, però si hi penses una mica sempre es troben. Amb els barrufets, un recurs propi que tinc és les paraules que comencen amb f, que es poden combinar amb barrufar: barrufantàstic, barrufesta…

 

“Els barrufets van tenir tant d’èxit que van arribar a la televisió i al cinema. I, en català, també!”

 

Parlem de la nova història dels barrufets. Ens en pots avançar alguna cosa?
L’ha fet Tebo, un autor francès, amb el seu estil propi. Això vol dir que els barrufets no seran ben bé com els heu vist sempre. Sorprèn d’entrada perquè els personatges tenen el nas molt més gros! I el barrufet forçut, a diferència de com surt a les històries de Peyo, aquí és més alt que els altres… I hi ha una sorpresa sobre un personatge que no us puc dir; la descobrireu quan la llegiu. És una història imprevista amb coses que us deixaran parats. Passa en un món fantàstic però també parla de la manera de ser de la gent. Us agradarà!

 

Moltes gràcies, Albert, per barrufar-nos aquesta entrevista tan barrufantàstica! Una barrufada!

 

Per EUGÈNIA MORER
Fotografies: ARXIU PERSONAL ALBERT JANÉ
Il·lustració: PEP BROCAL