Mirem la Lluna

Cavall Fort 1477
L’article

“La lluna, la pruna…” Des que som petits, la Lluna sempre és present en el nostre imaginari. Però, tot i aquesta familiaritat, en desconeixem moltes coses, d’aquest astre. D’on ve? Quan el veiem? Us les expliquem!

L’origen de la Lluna

D’on ha sortit, aquesta Lluna que fa voltes a la nostra Terra? No ho sabem del cert, però la hipòtesi més acceptada és que prové d’una col·lisió enorme que va passar just quan s’estava formant el Sistema Solar. La proto Terra i un altre protoplaneta de la mida de Mart, que anomenem Teia, van xocar entre ells. Com a resultat d’aquesta patacada, es va crear un planeta gran, que és la Terra actual, i tot de bocins que van quedar escampats, al cap del temps es van ajuntar per formar la Lluna. Tenim moltes proves que donen suport a aquesta teoria, i la més ferma és la semblança de la composició de les roques lunars que van portar els astronautes de les missions Apollo amb les roques que es troben al mantell de la Terra. Per tant, penseu que la Lluna és realment un trosset del nostre propi planeta!

Aquest astronauta de la foto és el geòleg Harrison Schmitt, un dels tripulants de la missió Apollo 17, que va anar a la Lluna el 1972. Amb el tot terreny que veieu a la foto van recórrer 7,6 km per tota la Lluna, i van portar 115 kg de mostres de pedres cap a la Terra per estudiar-les!

Gira, gira…

La Lluna és un satèl·lit natural del nostre planeta, és a dir, que orbita al voltant de la Terra en comptes de girar al voltant del Sol, com faria un planeta. No té llum pròpia; brilla perquè reflecteix la llum del Sol. El seu cicle és de 29,5 dies, que és el temps que transcorre per a passar per totes les fases: de lluna nova a quart creixent, a lluna plena, a quart minvant i a lluna nova altre cop.

A la Lluna no hi ha atmosfera; per tant, no fa vent i les marques i petjades que hi hem deixat els humans a terra duraran molts anys!

Les fases de la Lluna

Les fases depenen de la posició del Sol, la Terra i la mateixa Lluna. Just en la lluna nova, el Sol, la Lluna i la Terra es troben alineats en aquest ordre, de forma que només veiem la cara de la Lluna on no toca el sol. En les fases de quart creixent i quart minvant, el Sol, la Terra i la Lluna formen un angle recte, de 90 graus i, per tant, vist des de la Terra, observem mitja lluna il·luminada pel Sol i l’altra meitat que està a les fosques. En la fase plena, el Sol, la Terra i la Lluna es troben alineats en aquest ordre i, per tant, des de la Terra veiem la Lluna totalment il·luminada.

Per què la Lluna “surt” a hores diferents?

Molta gent creu que, tan bon punt es pon el Sol, la Lluna apareix al cel. I no és veritat! Hi ha estones de nit sense Lluna, cosa que va molt bé als astrònoms per a estudiar els objectes més dèbils del firmament. I moments en què la Lluna fins i tot es veu de dia. La posició de la Lluna al cel està relacionada amb la fase en què es troba.

Un parell de dies abans o després de la lluna nova se’n veu un trosset molt petit, com un tall de meló. Si us hi fixeu, just després de la posta de sol o just abans que surti, podeu observar que la zona que no està il·luminada pel Sol no és del tot fosca, sinó que té una brillantor tènue. Ho veieu en aquesta imatge? Se’n diu llum cendrosa i, de fet, és llum del Sol que es reflecteix a la nostra Terra i il·lumina la Lluna en una mena de carambola planetària.

La cara oculta de la Lluna

Hi ha una meitat de la Lluna que no podem veure mai des de sobre la Terra. Potser direu: “Ahà!, és perquè la Lluna no gira sobre ella mateixa, com sí que fa la Terra!”. Doncs no. La Lluna sí que gira sobre el seu eix, però ho fa just al mateix ritme que fa voltes a la Terra: hi està sincronitzada. Això passa perquè la força de la gravetat del nostre planeta és tan forta que ha “capturat” la rotació de la Lluna.

Per tant, hi ha un costat del nostre satèl·lit, la cara oculta, que era del tot desconeguda fins que els humans no hi vam enviar les primeres naus exploradores ara fa seixanta-cinc anys.

La sonda xinesa Chang’e 4 va ser la primera a posar-se a la superfície de la cara oculta de la Lluna l’any 2019. Des d’allà va enviar moltes dades del terreny.

Els mars de la Lluna

Quan mirem la Lluna, el més cridaner són unes zones fosques, com si fossin taques, que hi ha a la superfície. S’anomenen mars. Ei! Però no hi podreu anar a fer una remullada, perquè a la Lluna no hi ha pas aigua líquida! Aquests mars són zones més planes que la resta i que provenen de magma que es va dipositar quan la Lluna tenia volcans com els nostres, fa més o menys mil milions d’anys. El color fosc és per les roques que els componen, que són riques en ferro. La resta de la superfície té muntanyes, valls i també cràters. Però els cràters no són pas volcànics, sinó que els han creat roques que han anat xocant contra la Lluna al llarg del temps.

Tenen una mida de fins a centenars de quilòmetres de diàmetre, i una fondària de més de 4.000 metres, i el pic central pot tenir una alçària de més de 2.000 metres! Vistos amb un petit telescopi, o fins i tot uns binocles, els cràters són espectaculars. Això sí, us aconsellem que els observeu pels volts de quart creixent i no pas per lluna plena, perquè en podreu apreciar millor el relleu.

**Els cràters tenen una forma circular,** amb parets altes a tot el perímetre, i sovint amb una muntanya central.

La Lluna encara ens amaga molts secrets: per això hi continuem enviant naus espacials per estudiar-la. I d’aquí a pocs anys veurem astronautes que hi tornaran a posar els peus!

Text: IGNASI RIBAS
Fotografies: NASA: missió Apollo 17 a la Lluna (Eugene Cernan); fases de la Lluna (Bill Dunford); recreació de la Lluna amb la llum cendrosa (ESO/M. Kornmesser); cara oculta (DSCOVR EPIC team / Rob Gutro i Mike Carlowicz); cràter lunar.

Cavall Fort 1477 L’article