Cavall Fort 1505-1506
Dossier
Això era, i si és cert bé i si no també, que el fill del rei, el príncep, que era un minyó trist i ensopit, va complir vint anys. Per celebrar-ho i per veure si s’espavilava una mica parlant amb la gent, el rei va decidir regalar al poble tot l’oli que guardava a les botes de palau, i que el príncep donés la cara a l’hora de repartir-lo.
Tothom va omplir garrafes, galledes i ampolles. Quan la dona més vella i lenta de tot el reialme va arribar a palau, disposada a omplir el seu petit setrill, ja no en quedava ni una gota. Al príncep, sempre tan desmenjat, aquella dona li va fer pena i no va voler que se n’anés de buit. Va córrer a la cuina i va escurar les cassoles fins a omplir-li el setrill. I la vella, que s’havia fet càrrec de la tristor d’aquell noi, li va recomanar que, si volia ser feliç, no parés fins a trobar l’amor de les tres taronges.
El príncep, intrigat, va decidir fer-li cas. I el seu pare, el rei, content perquè veia que una vegada a la vida el noi tenia ganes de fer alguna cosa, li va regalar un cavall perquè anés a córrer món, a l’aventura. Mentre cavalcava, el príncep no parava de preguntar a tort i a dret si algú el podia orientar per a trobar l’amor de les tres taronges, fins que va ensopegar amb una caseta molt petita a la porta de la qual hi havia la vella del setrill d’oli, que semblava que l’esperava:
–Ja veig que m’has fet cas. Has de seguir ben recte aquest camí. I aquí tens tot el que necessites per a salvar-te dels perills que t’esperen.
I li va donar un sacotell ple de grans de blat, un xaiet ben viu i un cantiret de llet. I el noi ja no va dubtar i va guiar el cavall cap a aquell camí tan ben marcat. Aviat va topar amb una corrua de formigues, negres com el carbó i tan grans com el dit gros del peu, que ocupaven tot el camí. No podria passar si no s’apartaven perquè el cavall no gosava trepitjar-les per por que el pessiguessin si se li enfilaven potes amunt, i no se li va acudir altra cosa que escampar a banda i banda del camí el blat que la vella li havia donat, que no s’acabava mai, de manera que les formigues s’hi van abocar i li van deixar un pas estret però suficient perquè no n’hagués de trepitjar cap. Al cap d’una estona va estar a punt de topar amb un lleó ben feréstec que li barrava el pas amb un pam de boca ben oberta. I ja no va dubtar a oferir a la fera el xaiet que la vella li havia donat. El lleó va fer festa major i el va deixar passar, fins que una serp de set caps va tornar a barrar-li el camí. I, com que ja només li quedava el càntir ple de llet a vessar, no va dubtar a abocar-ne una mica a cada una de les set boques d’aquella bestiassa.
Davant seu, oberta de bat a bat, se li oferia la porta d’un jardí encantat on, a les branques d’un taronger meravellós, hi havia tres esplèndides taronges. Ell sí que les agafa, les posa dins el sarró i se’n torna. El camí se li va fer molt llarg i cada cop se sentia més cansat, i tenia tanta set que va decidir que es menjaria una de les taronges. Dit i fet, només que, així que la va obrir, en lloc dels grills que pensava trobar-hi, va aparèixer una noieta gentil, bufona i tan assedegada com ell perquè li va demanar aigua i que, quan va saber que no en tenia, va fer un saltiró i va desaparèixer. Quin desengany!
Al cap d’una estona, quan la set era encara més forta, va repetir el fet amb la segona taronja: l’obre, surt una noia encara més bufona que l’anterior, li fa saber que té set i, quan ell li diu que no té ni una gota d’aigua, també s’esfuma. Segon desengany!
L’endemà no es va poder aguantar i va obrir la tercera taronja. I quina meravella de noia que en va sortir! I, quan ella li va demanar per beure, ell, que se n’havia enamorat només de veure-la, li va dir que, si s’hi aplicaven, tots dos junts trobarien aigua si tenien paciència i en buscaven. La noia va somriure i li va dir que aquella era la resposta que esperava. I encara no havien caminat cent passes que van trobar una font que alimentava un rierol amb una aigua clara, transparent, fresca i deliciosa. No cal dir que no van parar de beure’n mentre es miraven cada cop més enamorats. I, com acostuma a passar en aquests casos, tots dos van decidir que es casarien. I, per tal de poder enlluernar el personal de la cort, la noia es va quedar al costat de la font i el noi va córrer a demanar al seu pare, el rei, que li deixés una carrossa tirada per quatre cavalls, per a fer una entrada triomfal a palau. La noia només li va dir que no trigués gaire i es va mig amagar entre unes plantes a tocar del bassiol. De sobte, va arribar una noia, la filla d’una bruixa que vivia amb la seva mare en una cova propera, i quan anava a omplir el càntir a la font, va veure reflectida a l’aigua la cara de la noia de la taronja, es va pensar que era ella i es va sorprendre. I no és que fos lletja, la bruixeta, però li va semblar que era més maca que de costum:
–Tan bufona soc, i vinc a buscar aigua? Trenco el càntir i me’n torno a casa!
Quin desengany, quan va sentir que l’altra feia una rialla i li deia que s’equivocava. I llavors les dues noies es van veure i es va desfer el malentès. La bruixeta es va recargolar d’enveja quan va saber que esperava un príncep per entrar a palau feta una reina. I li va dir que la pentinaria, que en sabia molt, i la princesa de la taronja, que no se’n malfiava, va acceptar, i l’altra li va clavar una agulla embruixada al clatell i la va convertir en una coloma.
El príncep i el seu seguici no van trigar. Quina sorpresa més desagradable, quin desastre, quan el noi va trobar la bruixeta al lloc de la seva tarongina! Ella no era la noia de qui s’havia enamorat! I, quan intentava explicar-ho als seus pares, se li va posar una colometa sobre la mà que tenia estesa. L’ocell se’l mirava amb una expressió tan dolça que el noi no va tenir cap més remei que amanyagar-li el caparró. I, quan va notar que hi tenia una agulla clavada, la va arrencar i, oh, meravella!, la coloma va tornar a ser la princesa de la taronja. La noia va aclarir què havia passat i tothom va quedar enamorat de tanta bellesa i bones maneres. I la bruixeta, que sabia que tenia les de perdre, ja havia fugit cames ajudeume, corrents a amagar-se a la cova de la seva mare.
Al cap de pocs dies van fer festa grossa per celebrar el casament. I van ser molt feliços i van menjar anissos. I creiem que, si no han mort, és que encara són vius.
Text: JOAQUIM CARBÓ
Il·lustració: ANNA FONT