El Tatano 234
El conte
A l’Alba li agrada imaginar que la bassa de l’hort és una sopera gegant.
Li encanta, la sopa! Abans de tirar-se a l’aigua, deixa la tovallola sobre l’herba que hi ha allà al costat i veu un espiadimonis volant atrafegat. És de color morat, amb la cua estreta i el cos allargat. Té els ulls com plats per a espiar el món al voltant del cap. Té potes que semblen pinassa dels pins de la plaça on venen gelats.
–Com et dius? –pregunta l’insecte gronxant-se en una tija perquè està cansat.
–Jo, Alba. I tu?
–Bufa! Jo tinc molts noms!
–Apa! Què dius? Si amb un n’hi ha prou!
–No saps que soc l’animal amb més noms del món?
I l’espiadimonis comença a recitar: Espiadimonis, Estiracabells, Damisel·la, Cavallet d’Aigua, Helicòpter…
–Prou, prou! Ja m’ho crec, que tens més d’un nom! I per a què et serveix tenir-ne tants?
Ep, l’espiadimonis no hi havia pensat, en això! Que serveixen per a res, els noms? I com que no sap què contestar, comença a rumiar a qui ho pot preguntar.
Mentrestant, l’Alba es tira a l’aigua i busseja d’una punta a l’altra de la bassa. Banyar-se li agrada tant com la sopa! Quan treu el cap, l’espiadimonis ja no hi és i el troba a faltar. “On es deu haver ficat?”, pensa.
Però l’insecte torna. I tant que sí! I ho fa ben aviat, perquè vola de pressa. No li agrada fer tard! Arriba acompanyat d’un munt d’espiadimonis. Uns són verds com els enciams, d’altres vermells com cireres, carbasses, grocs i morats. D’espiadimonis n’hi ha un bon grapat!
L’Alba, quan els sent arribar, queda ensordida. Si en fan, de soroll, parlant tots alhora!
–Hem fet una… una investigació! I ara sabem que hi ha coses boniques, com els noms, que no serveixen per a res –diu l’espiadimonis amic.
–I qui us ho ha dit, això?
–Ho hem demanat a l’aigua del rec, als mosquits que ens hem cruspit, a les pipes de carbassa i a les flors de romaní.
L’Alba, després d’escoltar-los amb atenció, surt de l’aigua i se’n torna a casa.
–Alba, renta’t les mans abans de dinar –diu la mare.
La nena no contesta: està enfeinada pensant.
–Que no em sents, filla?
–Avui no em dic Alba, mare. Em dic Aigua, Cirera, Sopa i Gelat.
–Què dius, ara!?
–Tinc molts noms, com els espiadimonis. I tots m’agraden.
–Ai, filla, ja em diràs què en faràs, de tants noms!
–Res, mare. Tenir-ne tants no serveix per a res, però són tan bonics…!
Fi
Vols escoltar el conte? Te’l llegim en veu alta!
Text: MONTSERRAT FELIU
Il·lustració: MARIA GIRÓN