Cavall Fort 1243
La finestra
L’onze de setembre de 2014 farà tres-cents anys que va caure Barcelona, després d’un setge que havia durat més d’un any. Pocs dies després cauria Cardona, l’última població catalana que va resistir l’ofensiva de l’exèrcit borbònic. Mallorca i Eivissa encara resistirien uns mesos. Era el final d’una guerra que havia afectat tot Europa i que va tenir conseqüències profundes per als catalans i els altres territoris de la Corona d’Aragó.
La lluita pel poder
La guerra va esclatar quan Carles II, rei de la monarquia hispànica, va morir sense descendència. Les potències més importants d’Europa es van enfrontar per decidir qui l’havia de succeir en el tron. Uns estaven a favor de Felip d’Anjou, nét del rei de França, el Borbó Lluís XIV. Els altres a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria, fill de Leopold I, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. Si el successor era el Borbó, els anglesos i els Àustria tenien por que França fes costat a l’imperi hispànic i els Borbons esdevinguessin massa poderosos.
La defensa de les llibertats
Per als catalans, la guerra es va convertir en una lluita per a defensar les seves lleis i institucions, la seva manera pròpia de governar-se, que venia de molts segles enrere i que es basava en el pacte entre el rei i les Corts, en les quals hi havia representats els eclesiàstics, els nobles i les ciutats i les viles. No era un sistema democràtic com el que coneixem avui, però posava límits al poder indiscriminat del rei, que havia de respectar les lleis catalanes.
L’EUROPA DE LA GUERRA DE SUCCESSIÓ
L’any 1701 va esclatar la guerra de Successió entre els partidaris de Felip V i els de Carles III. Quina era, en aquell moment, la situació d’Europa?
L’ambició de dominar el món
Al principi del segle XVII Anglaterra era molt poderosa, gràcies sobretot a la seva flota, que aspirava a dominar el comerç amb Amèrica i el llunyà Orient.
Tot i ocupar un territori petit, el comerç marítim havia convertit els Països Baixos (anomenats les Províncies Unides) en un dels països més moderns i rics del món.
Un dels monarques més ambiciosos d’aquella època era el Borbó Lluís XIV, rei de França, conegut com el Rei Sol. Ja feia molts anys que era al tron i havia fet diverses guerres per aconseguir ampliar els seus dominis.
Entre els rivals de Lluís XIV hi havia Leopold I, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. Aquest imperi aglutinava un gran nombre d’estats, regnes i ciutats lliures, que ocupaven pràcticament tot Europa central, fins a la frontera amb Polònia, Rússia i l’Imperi Turc. El 1705 mor Leopold i el succeeix el seu fill Josep I.
Un rei molt poderós
De tots els reis d’aquest temps, segurament un dels més poderosos era Carles II, de la casa d’Àustria. Entre els seus dominis hi havia els regnes que formaven la monarquia hispànica, altres territoris d’Europa i un immens imperi que incloïa les illes Filipines i una gran part del continent americà. El comerç amb aquest imperi d’ultramar era una font d’enormes riqueses que molts volien controlar.
Un rei amb moltes corones
Dins els territoris hispànics hi havia els regnes de Castella i Navarra i també els de la Corona d’Aragó (Aragó, Catalunya, València i les Balears). Cadascun d’aquests dominis tenia el seu sistema de govern, amb institucions pròpies i amb costums i lleis diferents. Aquest era el cas del Principat de Catalunya, del qual només en podia esdevenir sobirà legítim després de jurar-ne les Constitucions.
La mort del rei
L’any 1700 va morir Carles II. No tenia fills. Qui seria, doncs, el seu successor? Tot i que havia mostrat preferència per diversos candidats, quan ja s’estava morint va nomenar hereu un nét del rei de França, el Borbó Felip d’Anjou, que es va convertir en Felip IV d’Aragó i V de Castella. Això no va agradar gens ni a Anglaterra ni als Països Baixos ni a l’emperador Leopold I. Tots tres es van unir en la Gran Aliança de la Haia per donar suport a l’altre aspirant al tron: l’arxiduc Carles d’Àustria, segon fill de Leopold I. Poc temps després van declarar la guerra a Lluís XIV. Començava la guerra de Successió.
Per a governar cal pactar
A Felip no li agradava el sistema de govern de Catalunya ni el de la resta d’estats que formaven part de la Corona d’Aragó. Per a fer lleis i recapatar impostos, havia de convocar les Corts, que eren els Parlaments d’aquella època. Allà, tant els representants dels diferents estaments com el rei proposaven noves lleis, i aquestes lleis només s’aprovaven quan tots hi estaven d’acord. També discutien i pactaven quants diners es donarien al rei per a les despeses que tenia. Una de les despeses més grosses dels monarques d’aquella època eren els exèrcits i les guerres. Felip, el que volia, era ser com el seu avi: tenir tot el poder a les seves mans, decidir ell sol les lleis, imposar la seva voluntat i no haver-se de sotmetre a cap Parlament. Volia ser un rei absolut. Per això els catalans es van acabar inclinant a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria com a nou rei. Van fer un pacte amb els anglesos: els catalans es comprometien a fer costat als aliats perquè guanyés Carles d’Àustria, i els anglesos, a enviar tropes per lluitar contra l’exèrcit borbònic i a fer respectar les Constitucions de Catalunya.
L’absolutisme
Era una forma de govern que considerava que tot el poder havia d’estar en mans del rei. Hi havia reis que afirmaven que aquest poder els venia directament de Déu. Els Borbó eren reis absolutistes.
Les Constitucions de Catalunya
Eren les lleis del país, que havien estat pactades entre el rei i les Corts. Tothom, fins i tot el rei, les havia de respectar.
- Lluís XIV de Borbó. Li deien el Rei Sol; tenia molt poder i la seva cort a Versalles enlluernava tothom.
- Felip V de Borbó. Rei de la monarquia hispànica després de Carles II. No li agradava haver de pactar amb la Corona d’Aragó les lleis i els diners que li pagaven els seus súbdits.
- Carles III d’Àustria. Candidat proposat pels àustries per governar la monarquia hispànica. Ell prometia respectar les Constitucions de Catalunya.
- Leopold I. Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. Mor el 1705 i és succeït pel seu fill Josep I.
LA GUERRA DE SUCCESSIÓ (1701-1714)
L’any 1701 esclata la guerra de Successió entre els partidaris de Felip V i els de Carles III. Europa s’omple de batalles aferrissades: aliats i francesos s’enfronten per imposar el seu rei a la monarquia hispànica. Hi ha lluites a Flandes, Itàlia, al llarg del Danubi… En terres hispàniques també hi ha lluites, que acaben en resultats desiguals. Però, finalment, l’exèrcit borbònic dominarà tot el territori. Només quedaran resistint les ciutats de Barcelona i Cardona.
Què passa, en aquesta guerra?
Els dos bàndols s’enfronten per tot Europa per imposar el seu rei a Espanya. Però l’any 1711 passa una cosa inesperada: l’emperador de l’imperi romanogermànic, Josep I, mor de cop i volta.
Carles III, germà del difunt, se’n va a Viena a ocupar el tron. Això canvia els interessos dels aliats: Carles ja en té prou amb els dominis que ha heretat… I els anglesos no volen que l’emperador de l’imperi romanogermànic també ho sigui de l’espanyol: seria massa poderós! Uns i altres comencen a abandonar els austriacistes hispànics. I de mica en mica la guerra es decanta cap al bàndol borbònic. Finalment, el 1713, els aliats firmen un tractat de pau amb l’enemic: el tractat d’Utrecht, en què reconeixen Felip de Borbó com a Felip V d’Espanya. El firmen sense tenir en compte els catalans, que no es rendeixen i continuaran lluitant contra els borbònics…
Durant la llarga guerra, que dura des de 1701 fins a 1714, els dos exèrcits avancen i retrocedeixen, guanyant ara una batalla un, ara un altre. En terres europees els aliats van guanyant terreny, però en terres de la monarquia hispànica és l’exèrcit borbònic qui va avançant de mica en mica. Algunes batalles seran decisives en la derrota final dels aliats: la del 1707, a Almansa (València) comportarà el domini borbònic del Regne de València i l’abolició dels seus furs. I les batalles de Brihuega i Villaviciosa significarà la definitiva ocupació borbònica d’Aragó.
Qui hi ha a cada bàndol?
A tots dos bàndols lluiten exèrcits regulars, formats per soldats professionals, i a més a més també hi lluiten altres tipus de milícies.
Els soldats professionals els paga el Govern corresponent. Sovint són gent de classe baixa, que, així, tenen un sou, menjar i allotjament. Durant la guerra, la gent dels pobles i ciutats han d’alimentar i acollir els soldats.
Cada bàndol va tenir diversos dirigents militars; al sector borbònic destaca el duc de Berwick, un dels principals comandants de l’exèrcit borbònic i qui va dirigir l’assalt final a la ciutat de Barcelona. I el front de l’exèrcit aliat va tenir militars destacats com Antonio de Villarroel i Joan Baptista Basset.
Al bàndol dels borbònics o filipistes
França
Envia milers de soldats per tot Europa i, sobretot, a Espanya, per fer-ne fora els aliats. Així, amb Felip de rei allà, tindrà la monarquia hispànica al seu cantó.
Regne de Castella
La majoria és partidària de França i lluita contra Carles III. Pensa que amb el rei francès tindran una monarquia forta i podran continuar mantenint el seu imperi.
Al bàndol filipista hi lluiten bàsicament soldats francesos, molt ben preparats i organitzats, i soldats castellans, un exèrcit amb una estructura antiquada, que Felip V reorganitza a l’estil francès.
Al bàndol dels aliats o austriacistes
Sacre Imperi Romanogermànic
Inverteix molts esforços i diners en la guerra per fer fora Felip V i que, així, la monarquia hispànica continuï sota un rei de la casa d’Àustria: Carles III.
Anglaterra
També ho dóna tot per guanyar la guerra i evitar que Espanya tingui un rei francès (i França es faci més poderosa). Durant la guerra el país té problemes al Govern i això influeix en les decisions que prenen.
Països Baixos (Províncies Unides)
Corona d’Aragó (Regnes d’Aragó, de València, de Mallorca i Principat de Catalunya)
La majoria és partidària de lluitar perquè el seu rei sigui Carles III, que creuen que serà més respectuós amb les seves lleis i institucions que el francès Felip.
Al bàndol austriacista, a més de l’exèrcit regular, format per soldats aliats de diverses procedències, també hi lluiten soldats no professionals:
- La Coronela, formada per treballadors dels gremis que lluiten quan hi ha guerra a la ciutat.
- Els sometents. Vilatans que tenen una arma a casa i ajuden quan calen reforços.
- Els miquelets. Milícies que ajuden l’exèrcit quan cal defensar el país. Vius, astuts i bons coneixedors del terreny.
El pacte de Gènova
L’any 1705, anglesos i catalans signen un pacte, conegut com a Pacte de Gènova, en el qual les dues forces es comprometen a lluitar juntes contra el Borbó Felip V.
Malgrat aquest pacte, però, el 1713 els anglesos firmaran el tractat d’Utrecht, amb el qual els aliats abandonen la guerra. Això voldrà dir que els catalans continuaran la guerra sols contra els borbònics.
EL SETGE DE BARCELONA
La guerra gairebé s’havia acabat a Europa i se suposava que els catalans, com havia fet la resta de la Corona d’Aragó, s’havien de sotmetre a Felip V.
Però les ciutats de Barcelona, Cardona i Mallorca van decidir que volien resistir i lluitar per no perdre les seves llibertats institucionals i no patir la repressió francesa. I, en el fons, tenien l’esperança que els anglesos els ajudarien, tot i que ja s’havien retirat de la guerra després del tractat d’Utrecht. Però els anglesos no ho van fer.
Encerclada per l’exèrcit castellà i francès, Barcelona va resistir el setge més dur. Va durar catorze mesos, del juliol de 1713 al setembre de 1714.
Des de la ciutat van lluitar soldats de l’exèrcit regular: catalans, valencians, aragonesos, mallorquins…; miquelets, burgesos, artesans, comerciants, estudiants… I alguns nobles, diputats i eclesiàstics. Els combatents de Barcelona eren molt pocs comparats amb l’exèrcit borbònic, però van oferir molta resistència. Cap al final del setge eren aproximadament 5.400 contra 39.000.
La pólvora i el menjar només podien entrar a la ciutat per mar. Quan, els anglesos van retirar els vaixells que protegien el port, Barcelona va quedar aïllada. El menjar començava a escassejar, la gent moria de gana i malalties.
El juliol del 1714 el rei francès Lluís XIV envia el poderós Berwick amb més soldats francesos per guanyar la ciutat. Als baluards del Portal Nou i Santa Clara s’hi va fer una defensa aferrissada al final del setge. Fins que la matinada de l’11 de setembre els borbònics van fer l’últim assalt i Barcelona va caure. Al cap de pocs dies Cardona també va caure. I, al cap d’un any, ho van fer Mallorca i Eivissa.
LES CONSEQÜÈNCIES DE LA GUERRA
La caiguda de Barcelona i de Cardona va significar la pèrdua definitiva de la guerra. En els anys posteriors encara hi va haver alguns intents de resistència i de rebel·lió, però sense èxit. I, amb la pèrdua d’aquesta guerra tan llarga i cruenta, Catalunya també va perdre les seves lleis i institucions i la seva sobirania.
Un decret que ho va canviar tot
Felip V va suprimir les Institucions de Govern i les Constitucions pròpies de Catalunya, de València, d’Aragó i de Mallorca. Els béns i les propietats de les Institucions abolides passaven a ser propietat del rei. A partir de llavors, la seva voluntat estaria per damunt de tot, seria ell qui dictaria les lleis i les imposaria i qui decidiria qui i com havia de governar els seus regnes. Així va quedar establert en els Decrets de Nova Planta, que es van anar publicant a mesura que anava guanyant la guerra. L’últim, l’any 1716, va ser el de Catalunya. Només es va respectar el dret civil, és a dir, les lleis que regien les relacions privades (els matrimonis, les herències, la propietat…). A València, però, es van abolir fins i tot aquestes lleis.
Per la força militar
Com que no volia permetre de cap manera que els catalans es tornessin a rebel·lar contra ell, Felip V va sotmetre la població a una repressió brutal i una política de terror perquè ningú no s’atrevís a alçar la veu. Els militars controlaven les noves institucions i els òrgans de govern i, aproximadament, hi havia un soldat per cada vint-i-cinc habitants. Per controlar Barcelona, Felip V hi va fer la Ciutadella, una fortificació militar construïda sobre el barri de la Ribera, després d’obligar els seus habitants a enderrocar les cases.
Centralitzar, controlar, recaptar
El rei també era qui decidia quins impostos haurien de pagar els seus súbdits, i en va crear un de nou, el cadastre, que va suposar una càrrega terriblement feixuga per als catalans, que havien quedat arruïnats per la guerra. El nou sistema de govern, a més, va escampar la corrupció i els abusos per part de les autoritats, que compraven i venien els càrrecs i afavorien els seus amics.
Fer desaparèixer la llengua
Per a fer realitat el seu model absolutista, Felip V i els seus consellers consideraven que calia eradicar el català i substituir-lo pel castellà. Pas a pas, ells i els seus successors van anar fent lleis i decrets que imposaven el castellà com a única llengua en l’administració pública, la justícia, l’ensenyament, el registre civil, les actes dels notaris, els llibres de comptabilitat dels comerciants…, i també com a llengua per a predicar a les esglésies, ensenyar el catecisme, fer teatre… Tots els seus esforços, però, no van donar resultat, perquè tres-cents anys després el català continua sent una llengua ben viva.
I malgrat que han passat tres-cents anys i hem patit moltes vicissituds, a més de la llengua també hem mantingut la voluntat de ser, de tenir la nostra personalitat pròpia com a poble i de tenir dret a expressar la nostra voluntat i a exercir democràticament els nostres drets.
Text: CAVALL FORT
Il·lustració: QUIM BOU
Revisió del text: ANNA CARBONELL. Historiadora.