A quina hora passa, la diligència?

Cavall Fort 1414
La finestra

 

Descobrim els avantpassats dels autobusos! Abans de la invenció dels motors de vapor i de benzina els vehicles es movien estirats per bous, cavalls i muls. Però poca gent podia permetre’s tenir un carruatge propi i encara menys mantenir els animals necessaris per a estirar-lo. Per això, als pobles i ciutats del nostre país, com a la resta d’Europa, hi havia una xarxa de transports públics semblants als autobusos, els metros i els taxis d’avui. Això sí: tot anava a força de músculs. Arri, que comencem!

 

Mules, fang i bandits

Tartanes, diligències, ordinaris, berlines, òmnibus, galeres… De vehicles n’hi havia per triar i remenar! El servei, però, era molt caòtic. Mai no se sabia a quina hora sortirien i, encara menys, quan arribarien al seu destí! La mula no volia caminar i s’havia d’anul·lar el viatge; el mal temps o els camins enfangats impedien el desplaçament, o els atacs dels bandits en camp obert afegien incertesa als viatges.

 

Una mica d’ordre

Al principi del segle XIX, quan els francesos van envair la península, es van crear les primeres línies de transport regular. A França ja feia segles que existien i els nous amos del país van decidir importar aquest avenç per tal de millorar les comunicacions.

El 1812 es va inaugurar el primer servei regular de diligències, que anava de Girona a Perpinyà. Amb el pas dels anys, tots els municipis del país van quedar units entre ells per aquesta xarxa de transport públic. Del centre d’Olot, per exemple, al començament del segle XX ja en sortien diligències i tartanes cap a Sant Joan de les Abadesses, Sant Feliu de Pallerols, Figueres, Banyoles, Besalú i Girona.

 

CARRUATGES A LA CARTA
Hi havia carruatges de totes les mides i adaptats a totes les butxaques. Des del confort de les diligències, vehicles sòlids per a pocs viatgers, amb seients força còmodes i estirades per mitja dotzena de cavalls entrenats per a córrer, fins a les pesants i lentes galeres, que podien transportar cinquanta persones, o els òmnibus, que només feien petits trajectes dins de les ciutats.

 

Voleu veure com eren alguns d’aquests vehicles que anaven amunt i avall carregats de gent?

 

Les tartanes Els diumenges, els camps i boscos dels voltants de les ciutats catalanes s’omplien de gent que volia passar el dia al camp per respirar una mica d’aire pur, berenar en una font, mullar les cames al riu, fer una xocolatada o ballar en un aplec al peu d’una ermita. A cada ciutat important hi havia petites empreses que llogaven tartanes i carruatges per un dia, i n’hi havia de més senzilles o més luxoses segons el pressupost de cadascú.

 

SORTIR DE LA CIUTAT, UN LUXE!
Aquestes tartanes llogades, fins i tot les més simples, amb un sol matxo que estirava un carro amb vela de lona, costaven un dineral. És per això que, d’aquests vehicles de lloguer, la gent en deia “mitges fortunes”.

 

Els òmnibus

Tradicionalment, els vehicles servien per a dur gent i embalums d’un municipi a un altre. No hi havia necessitat de transports públics dins les ciutats: per a anar d’un extrem a l’altre de Barcelona, la ciutat més gran del país, n’hi havia prou amb un petit passeig de vint minuts. Però a mesura que les ciutats van anar creixent i que als afores s’hi van establir fàbriques on treballava molta gent, els transports urbans es van fer imprescindibles.

A mitjan segle XIX va arribar la moda francesa dels òmnibus, els predecessors dels autobusos moderns. Feien uns recorreguts tancats amb parades més o menys establertes, com fan avui, però amb uns horaris menys estrictes. De fet, l’òmnibus no sortia fins que no era ple, perquè els propietaris no volien deixar de guanyar ni un sol ral.

 

SOSTRE O PIS DE BAIX?
Durant mig segle els òmnibus van ser els reis de les ciutats catalanes. El nom, que en llatí vol dir “per a tots”, descrivia perfectament el servei: era un vehicle on podia pujar tothom per a moure’s d’un lloc a un altre. Sovint tenia dos pisos per a aprofitar al màxim el viatge i carregar tanta gent com podien. Si tenies pocs diners, et tocava anar al sostre, on el fred, la pluja i la calor feien el viatge més incòmode; si pagaves una mica més, podies anar al pis de baix, assegut còmodament.

 

Els tramvies Amb l’arribada dels tramvies els òmnibus van anar desapareixent. Els nous vehicles, que al principi també eren estirats per cavalls, tenien vies que facilitaven molt la tracció i podien transportar més gent i anar més de pressa. Al principi del segle XX, d’òmnibus pràcticament no en quedava cap.   Els vostres rebesavis viatjaven en vehicles col·lectius com aquests!

 

ENTRE CIUTATS
El 1815 les ciutats de Madrid i Barcelona quedaven unides per un servei regular de transport públic. Això sí, per a fer els sis-cents quilòmetres que separen les dues ciutats, calia dedicar-hi set dies! Els viatgers de l’època deien que era tan incòmode que, quan arribaves, et feia molt mal el cul i no et quedaven ganes de tornar a seure enlloc durant una bona temporada.

 

Arriben els motors A mesura que els tramvies deixaven de banda els cavalls i els muls i els substituïen per motors elèctrics, un altre tipus de motors van envair les ciutats: els de benzina. L’empresa alemanya Benz va ser la primera a instal·lar un d’aquests motors en un òmnibus i crear l’automòbil òmnibus, que aviat es va popularitzar arreu del món. A Barcelona, el primer d’aquests vehicles va començar a circular el 1906.

 

L’invent de l’automòbil òmnibus es va fer molt popular, però el nom no convencia gaire: era massa llarg! Per això la saviesa popular va contraure les dues paraules i en va crear una de sola: autobús. I, com que ens agrada escurçar-ho tot, l’hem retallat més i ens hem quedat amb les tres últimes lletres. “A quina hora passa, el pròxim bus?“

 

Text: ORIOL CANOSA
Il·lustració: CÉSAR BARCELÓ