Aliments viatgers. D’on ve el que mengem?

Una flor decorativa

Quan la patata (1) va arribar a Europa, ningú no se la volia menjar! Als europeus només els interessava la patatera: trobaven que feia una flor molt bonica. No va ser ben bé fins al segle XVIII (a Catalunya, més tard!) que aquest tubercle dels Andes va ser ben acceptat com a aliment.

Abans de la patata, aquí la castanya era un aliment bàsic; s’afegia als estofats i les sopes i se’n feien purés i farines.

Una mica de picant

L’any 1493 Cristòfor Colom va dur el pebrot picant (2) d’Amèrica i el va presentar com una bona alternativa al pebre negre: aquesta espècie de l’Índia, tan valorada a l’edat mitjana, era massa cara! I dels pebrots assecats i molts se’n va fer pebre vermell. El pebrot dolç, que posem a l’amanida, l’escalivada o la samfaina, es va començar a menjar molt més tard!

Més verd, si us plau!

Els llegums (cigrons, llenties i també faves i pèsols) eren molt coneguts a Europa. Fins i tot, diuen que hi havia algun tipus de mongeta seca que ja consumien els grecs i els romans. Però el costum de menjar mongetes tendres (3) també va venir d’Amèrica, d’on és originari aquest llegum amb tavella comestible.

Quin perill!

A l’inici, la tomaquera també va ser vista com a planta ornamental. Se’n conreaven varietats que feien fruits de la mida d’una cirera, com els tomàquets (4) cirerols. Però ningú no s’atrevia a menjar-se’ls: semblaven verinosos!

Un regal diví

Els maies i els asteques creien que el cacau era un regal dels déus, i el feien servir com a moneda i ofrena. Però amb les faves de cacau també preparaven begudes energètiques i hi afegien condiments com ara pebrot picant! Als europeus no els agradaven aquestes barreges i hi posaven sucre i canyella: així va néixer la nostra xocolata (5). Primer es prenia líquida i més tard es va comercialitzar sòlida: ja se li podia clavar queixalada!

Les faves del cacau les trobem dins d’una tavella dura amb forma de petit meló.

Un nou cereal

El blat de moro (6) era molt important per als nadius americans, com el blat per als nostres predecessors. Sembla que Colom també el va portar del seu primer viatge a Amèrica. Al principi, però, a la gent no li agradava el gust que tenia i el feia servir com a farratge per als animals. I ara qui podria passar sense crispetes, eh?

En alguns llocs, el blat de moro –que en català es diu així per la semblança amb un cereal que conreaven els àrabs– rep el nom de panís o moresc.

EL LLIBRE DE CUINA MÉS ANTIC
El llibre de totes maneres de potatges de menjar, més conegut com el Llibre de Sent Soví, és el receptari de cuina en català més antic. Va ser escrit l’any 1325 i, és clar, no inclou sofregits de tomàquet ni taronges dolces (però sí amargues!). Ara, té receptes boníssimes, com albergínies farcides amb all, ceba, formatge, ou, panses i espècies, i regades amb una salsa de llet d’ametlles. Mmmm!

Amarga o dolça?

Es fa difícil imaginar la vida sense taronges (7), oi? Les amargues (boníssimes per a preparar confitures!) les van introduir els àrabs a la península Ibèrica cap al segle X. Però les taronges dolces, que són bones per a fer suc i portar a taula, van arribar força més tard de la mà dels portuguesos.

La taronja és originària de la Xina, i va passar per l’Índia i Pèrsia abans d’arribar a casa nostra.

Un error que fa història

Tot i que els àrabs havien dut els espinacs (8) a la península Ibèrica durant l’edat mitjana, els europeus no hi van parar gaire atenció fins al segle XIX. En aquella època, un químic alemany els va analitzar i, fruit d’una badada, va dir que contenien molt més ferro del que en realitat tenen. Aquesta informació (errònia!) va inspirar la dèria d’en Popeye: aquest personatge de còmic i dibuixos animats menjava espinacs a dojo per tenir més força!

Per acabar, un cafè!

Segur que heu vist molts adults acabar un bon àpat amb un cafè (9). De fet, quan els italians el van introduir a Europa, es va considerar un tònic o beuratge medicinal: podia ser un bon remei per a pair bé el menjar o obtenir una dosi extra d’energia!

No se sap si la planta de cafè ve d’Etiòpia, a l’Àfrica, o del Iemen, a la península Aràbiga. Però sembla clar que també van ser els àrabs qui van difondre l’hàbit de prendre cafè.