Cavall Fort 1439
L’article
Quan el foc ja s’ha apagat
Tots n’heu vist imatges, oi? Una gran extensió de paisatge, turons i planes, tot devastat, d’un color gris de cendra, amb quatre troncs mig drets encara, negres, carbonitzats. És la conseqüència terrible del foc, dels incendis que, sobretot a l’estiu, esborren la vida dels boscos. Diríeu que per sempre més?
Tornar al lloc dels fets
Fora interessant que els periodistes que en donen la notícia, un o dos anys més tard tornessin al mateix indret i ens expliquessin què hi veuen. I també deu anys més tard. I vint, o trenta, o cinquanta… Perquè, encara que costi de creure, la vida es refà i, de mica en mica, torna a establir-se en aquell lloc. Però ho fa a un ritme tan lent que a nosaltres ens costa de veure-ho.
La perillosa pèrdua del sòl
L’incendi d’un bosc és esgarrifós: a més dels vegetals, les flames cremen els animals que no en poden fugir i els filaments tan importants dels fongs que, com una teranyina immensa, fan vida sota la fullaraca. Però, amb els anys, amb desenes d’anys, el bosc pot tornar a créixer. Com sabeu, els boscos enfonsen les arrels a la terra. I, malauradament, quan es crema el bosc, aquesta terra queda desprotegida, sobretot de les pluges intenses que de tard en tard cauen a casa nostra. Si, per postres, es tracta d’un lloc amb pendent, el risc que l’aigua dels ruixats s’acabi enduent, riu avall, la terra essencial en una aigua fangosa és molt alt. I vet aquí que tornar a formar aquell gruix de terra on arrelen els vegetals és un procés lentíssim, de segles.
Malgrat el foc i les maltempsades, els boscos aconsegueixen refer-se. Us expliquem com ho fan a casa nostra.
Rebrotar després del foc
Arbres com el roure i l’alzina o arbusts com el bruc i el garric poden rebrotar encara que hagin perdut, consumits pel foc, tronc, branques i fulles. Si l’arrel té prou humitat i unes condicions adients, de la soca cremada en naixeran uns tanys que, de mica en mica, es faran més alts i gruixuts.
 |
El garric Sembla com si el foc no el fes fora del tot. Se n’endú la part aèria, que veiem, però no en consumeix la part de l’arrel, soterrada. Mantenir-se en aquell lloc on ja disposava de llum, aigua i nutrients del sòl, és molt important per a la planta. Si pot tornar a construir un tronc nou, fer branques i fulles noves, tornarà a ser en aquell espai que ja li era propici. |
| L’alzina surera Evolucionada en un ambient on els focs no devien ser una raresa, l’alzina surera revesteix el tronc i les branques amb un bon gruix de suro protector. Com el vestit ignífug del pilot d’una cursa de cotxes, si hi ha un incendi el suro preserva els teixits de sota i la surera només perd les fulles i els branquillons més fins. Quan rebrota, doncs, ja té una bona part de l’edifici construït. |
 |
 |
Els brucs Per què hi ha pipes de fumar fetes de soca de bruc? Com pot ser que fem foc dintre d’un recipient de fusta? Doncs justament perquè resisteix prou bé les altes temperatures. Per això, després d’un incendi, aquests arbustos solen créixer amb força des de la rabassa. |
Diverses etapes fins al bosc madur
Hi ha moltes menes de boscos, a casa nostra: no s’assemblen gaire una avetosa del Pirineu, una fageda del Montseny i un alzinar del Baix Camp. Si ens fixem en els alzinars, però (els boscos que haurien de ser els més estesos en el nostre país mediterrani), pot ser que el primer que ens sorprengui és que tampoc no en veiem tants.Què ho fa?
Justament els incendis, molts cops. O les artigades (substitució del bosc per conreus), les tales i mil altres accions dels humans.
Tot plegat fa que, si més no de lluny estant, veiem moltes pinedes i pocs alzinars. Després d’un incendi, pins, estepes i brucs s’afanyen a créixer i, aviat, s’emparen d’una bona part de l’espai. A un ritme més pausat, les alzines rebroten.
Amb el temps les alzines i tot un estol d’arbusts i lianes que els fan costat, com el marfull, l’aladern, el galzeran, o l’arítjol, aniran fent un bosc espès i atapeït. Un bosc molt fosc on no podran créixer tan bé els plançons de pi, que volen molta llum.
Germinar després del foc
Després d’un incendi, els vegetals que no rebroten germinen a partir de les llavors. Alguns, com els pins i les estepes, tenen unes llavors prou resistents al foc. I és que hi ha plantes que es beneficien del foc. Això pot semblar estrany, però n’hi ha que no toleren l’ombra, per exemple, i només poden créixer quan reben un bon doll de llum. És per això que els pins, les estepes i els brucs són tan inflamables: cremen amb molta facilitat i perden la vida quan hi ha un incendi, però, en canvi, com que creixen de pressa, aviat tornen a tenir llum i altres recursos (espai, aigua i nutrients) per a ells tots sols. Després d’un incendi ningú no els fa la guitza.
 |
Els pins Els pins de casa nostra (el pi pinyer i el pi blanc, per exemple), quan es cremen del tot, no rebroten mai de l’arrel que és sota terra. Tornen a créixer a partir de llavors: molts pinyons no es cremen en un incendi, i fins i tot hi ha pinyes que esclaten en encendre’s. Així ajuden a escampar els pinyonets que duen dins. |
| Les estepes Són uns arbusts que fan flors molt vistoses: d’un rosa fúcsia en el cas de l’estepa blanca (pel to grisenc de les fulles) o blanc en el de l’estepa negra i l’estepa borrera. Els fruits de les estepes sembla que preserven prou bé del foc el munt de llavoretes que contenen. |
 |
Ja veieu que, malgrat tot, la vida reneix al bosc que, molt de mica en mica, s’acaba refent.
Text: ALBERT GARRIGA PUJOL
Il·lustració: SUSANNA CAMPILLO
Fotografia de l’autor: estepa. Fotografies iStock: incendi (silkenphotography), alzina (971116036), glans (SlavkoSereda) i bruc (LaperladiLabuan). Fotografia Wikipedia: pi (Karora)