El Tatano 215
El conte
El bernat pescaire va arribar un matí de finals de tardor. Va aterrar a la vora del riu i s’hi va quedar.
Els habitants de la zona espiaven el nouvingut des dels seus amagatalls.
–Aquest ocellot no m’agrada gens! Es cruspirà tots els crancs i em deixarà sense teca –es va queixar la llúdriga.
Indignada, va sortir del cau i va cridar ben fort:
–Ei, foraster! Els crancs són per a mi, entesos?
–Cap prrroblema. Menjarrré peixos –va contestar el bernat pescaire.
Els dies següents, els habitants de la vora del riu van vigilar el foraster amb desconfiança. El bernat pescaire passava hores a l’aigua, immòbil, esperant el moment perfecte per a pescar un peix despistat.
–Aquest ocellot és molt estrany –remugava la llúdriga.
Però el cert és que el bernat pescaire agafava molts peixos i ella amb prou feines caçava crancs.
Un vespre, la llúdriga va tornar al cau morta de gana. Ni un sol cranc, havia trobat! Llavors va sentir una veu que deia:
–Et convido a sopar aquest vesprrre! He pescat peixos de sobrrres.
La llúdriga va arronsar els bigotis. Va nedar fent ziga-zaga fins al bernat pescaire i va acceptar el peix que li oferia. Ben pensat, aquell foraster era força amable.
–D’on vens? –va preguntar mentre assaboria el peix.
–Vinc del norrrd, d’un lloc on arrra fa molt frrred.
Aquell vespre, el bernat pescaire i la llúdriga van passar hores xerrant. El bernat pescaire explicava aventures dels seus viatges. La llúdriga explicava històries divertides de la vora del riu.
Xerrant i rient, es van fer amics. Cada dia passaven una estona junts. De tant en tant, quedaven per sopar peixos i crancs.
–Aquest ocellot és molt trempat! –deia la llúdriga a tothom qui la volia escoltar.
I així van passar les setmanes fins que va arribar la primavera.
–Aviat tornarrré a casa –va anunciar el bernat pescaire un vespre, mentre sopaven. La llúdriga el va mirar de reüll, però no va dir res.
El dia que havia de marxar, el bernat pescaire va buscar la llúdriga i no la va trobar enlloc. Es va entristir. On era, la seva amiga?
Quan el bernat pescaire estava a punt d’alçar el vol, la llúdriga va arribar corrents. I darrere seu van aparèixer tots els habitants de la vora del riu! Tothom era allà per acomiadar-se’n. La llúdriga els havia avisat un a un.
–Bon viatge, amic! Torna aviat!
El bernat pescaire va somriure. I tant, que tornaria! A la vora d’aquell riu, mai més no seria foraster.
Fi
Vols escoltar el conte? Te’l llegim en veu alta!
Text: Chus Díaz
Il·lustració: Anna Baquero