Cavall Fort 1484
El conte
–Funàmbuls frenètics calmen la maroma.
Això estrany va dir el noi de la neteja quan el vaig enxampar. Assajava el número de l’equilibrista sobre la corda fluixa al passadís desert de l’insti.
El passadís era desert perquè les classes havien començat feia un quart d’hora. I, si jo l’havia pescat sobre una corda imaginària al terra, ell m’havia descobert com el noi que arriba tard a classe.
Així ens vam conèixer: jo corria, però de puntetes per no fer soroll, el veia al fons amb l’escombra de través entre les dues mans com el pal de l’equilibri i, compassadament, posava un peu davant de l’altre per una línia imaginària que, en realitat, feien les juntures dels rajols del terra. En passar pel seu costat, em va somriure i em va deixar caure aquesta frase d’expert en la matèria:
–Funàmbuls frenètics calmen la maroma.
I va començar a trontollar, però sense perdre peu. Quin comediant!
Jo vaig alçar les celles i vaig seguir endavant amb l’esperança vana que el profe de Cultura i valors no em posés una falta per arribar tard.
És un profe que te’n deixa passar una però te n’engalta una altra. Em va deixar entrar sense haver de justificar el retard, però em va posar en evidència: em va fer estar al seu costat durant tota la classe i li vaig haver de fer d’escrivent, a la pissarra, per cada incís de la seva exposició.
Em vaig guardar prou d’explicar per què feia tard. Practicava la mescla americana. M’havia aficionat a la màgia amb les cartes de pòquer i havia de fer molts exercicis, barrejar-les hàbilment –d’aquí la mescla americana– i fer ventalls amb la baralla sobre el tapet. Després ja vindrien els trucs.
Així em distreia pel camí just abans de la primera hora de la tarda. I era l’hora de Cultura i valors. El profe que la porta és una mica especial. Pixa fora de test als exàmens amb coses que no venen al cas. Els fa sobre les lectures, però, a més, sempre ens posa alguna pregunta que no té res a veure amb la lectura. Un as amagat a la màniga que ens deixa amb un pam de nas: Com es diu el mercat del barri? Quantes parades de peix té? Com es diu la biblioteca del barri? I la seva bibliotecària? Coses així. Diu que aquestes preguntes sorpresa ens faran estar més atents al nostre entorn. Però l’únic que aconsegueix és fer-nos abaixar la puntuació de l’examen.
La meva creixent afició per la cartomàgia va fer que tornés a fer tard la setmana següent. Practicava el tall amb una mà. Tallar la baralla amb una sola mà és bàsic per a amagar cartes entre la baralla mentre retens l’atenció de l’espectador en l’altra mà. T’has d’entrenar molt.
En tombar el passadís, vaig veure l’escombra repenjada a la paret, aquest cop. El noi de la neteja caminava amb tres boles a l’aire; les feia circular amb les mans. El vaig creuar i ell em va picar l’ullet sense perdre l’atenció al malabarisme.
Aleshores ja tenia controlat que, si arribava només cinc minuts tard, el profe de Cultura i valors només em feia una ganyota, en lloc de posar-me la falta.
Un dia d’aquests d’arribar controladament tard, em vaig trobar el noi de la neteja cap per avall. Feia el pi i caminava sobre les mans al llarg del passadís!
Em vaig estirar a terra perquè em veiés saludar-lo.
–Josep, molt de gust –va dir, i em va estendre la mà amb tot el cos en equilibri repenjat en l’altra els dos segons que va durar l’encaixada!
Un cop a classe, només jo m’adonava d’uns peus del revés que passaven per la finestra quadrada de la porta.
Cenyir-me als cinc minuts de retard no va servir de res el dia que em vaig associar amb en Josep. Jo havia estat practicant aparellar la carta triada per l’espectador amb una carta clau, de tal manera que aquesta t’assenyala l’altra dins de la baralla. No us puc explicar el truc en detall, és clar: perdria la màgia. La qüestió és que van juntes sense que se sàpiga.
En canvi, en Josep aquell cop escombrava. Però, en veure’m, va somriure i se li va encendre la imaginació. Va ajupir l’esquena, em va fer pujar-hi a cavall i em va cavalcar fins a la porta.
La cosa hauria quedat aquí i ningú no se n’hauria adonat, de nosaltres. Però els nostres esperits es van confabular: equilibrisme i màgia. Teníem set de públic, també. Llavors, a cavall seu, vaig alçar les cames i els braços i vaig fer com si nedés en l’aire. Així va ser com em veien des de dins de la classe quan passava per davant de la finestra alçada de la porta. En Josep em carregava a sota i no es veia. Jo volava, vist de classe estant. Tres vegades em van veure nedar com si el passadís s’hagués inundat i ara fos una peixera.
Les rialles van estroncar la classe de Cultura i valors.
Llavors va venir l’envit:
–La tercera falta és greu. Només te l’estalviaràs si treus un deu al pròxim examen.
Així és el profe de Cultura i valors. Te’n deixa passar una, però te n’engalta una altra.
El dia de l’examen vaig arribar just, per variar. Tots els meus companys ja eren dins la classe. El profe de Cultura i valors m’esperava a la porta i, coincidència sospitosa, conversava amb en Josep. Aquest repenjava el cos al mànec de l’escombra. Relaxat. No sé de què parlaven, però tots dos somreien com si es coneguessin de tota la vida. Això em va permetre entrar a classe sense haver de donar explicacions.
Vaig saber respondre les nou primeres preguntes.
I…
Com es diu el noi de la neteja del torn de tarda a l’institut?
Aquesta era la darrera qüestió de l’examen de Cultura i valors. Vaig treure el deu.
Voleu escoltar aquest conte? Aquí teniu la versió en audioconte!
Text: ALBERT GARCIA CATALAN
Il·lustració: PEDRO RODRÍGUEZ