El silenci més frenètic

Cavall Fort 1480

L’article

 

Els inicis del cinema

 

Expliquen les cròniques que la projecció inaugural del cinematògraf dels germans Lumière va ser sonada! S’hi veia l’arribada d’un tren a una estació: els assistents es van aixecar dels seients tement que la locomotora sortís d’aquell llençol embruixat i acabés abraonant-se damunt seu!

 

Al començament de tot

Això passava el 28 de desembre de 1895, i no era cap innocentada, sinó el naixement d’un nou mitjà d’expressió. Al principi, el cinema era en blanc i negre. I mut: no se sentia ni la veu dels actors ni cap soroll dels objectes o fenòmens que vèiem en escena. Els germans Lumière havien projectat per primer cop una pel·lícula i la gent estava fascinada: es creien que el que veien passava de debò. Imagineu-vos com haurien reaccionat si els traslladéssim al 2024 i els projectéssim Frozen o una de l’Indiana Jones. Quin ensurt! Els pioners del cinema es van haver d’empescar la manera de fer-se entendre i no espantar el públic. Estaven inventant un nou llenguatge. Els primers efectes especials els va crear el director Georges Méliès, que per alguna cosa havia estat il·lusionista.

 

UNA LLUNA QUE VA FER HISTÒRIA La imatge d’una nau espacial que aterra a l’ull d’una lluna amb rostre humà és de la pel·lícula de Georges Méliès Viatge a la lluna. És un moment de la pel·lícula que es va fer molt famós i que, encara avui, és molt significatiu del cinema mut.

 

Mags, efectes i trucs

Georges Méliès, doncs, que era mag, es va adonar que si posaves un actor davant de la càmera i després el feies marxar d’escena aprofitant una aturada, en tornar a filmar seria com si aquesta persona s’hagués esfumat. Abans de Magia Borras va existir la “màgia Méliès”!

Un altre mestre dels trucs visuals va ser un aragonès, Segundo de Chomón, autor del curtmetratge El hotel eléctrico. En aquest curtmetratge, del 1908, les cadires, una pinta i diversos objectes es movien sols. L’efecte s’aconseguia captant moltes imatges fixes de tots els elements en diferents posicions i projectant-les seguides. D’això aleshores se’n deia pas de maneta, perquè les càmeres amb què es rodava la pel·lícula s’accionaven girant una maneta sense parar –calia tenir un bon joc de canell! D’aquesta tècnica, que es continua fent servir en animació, per exemple a El xai Shaun, també se’n diu stop-motion.

 

LA TÈCNICA DE L’STOP-MOTION Feu un truc visual com els de les primeres pel·lícules! Agafeu un nino, unes tisores o un objecte quotidià de casa. Aneu-lo fotografiant i varieu-ne lleugerament la posició després de cada foto. Després passeu-les ràpid: sembla que l’objecte es mogui sol! Encara millor si graveu un vídeo i podeu fer pausa de la gravació cada cop que moveu els objectes. Abracadabra!

 

Els decorats

Com que el material era força voluminós, al principi les pel·lícules se solien rodar en un sol decorat, en interiors. I, per no dependre de l’electricitat, que també era a les beceroles –les instal·lacions elèctriques no eren com ara!–, Méliès va construir el seu estudi en un hivernacle, al jardí de casa. Així, podia aprofitar la llum natural que es filtrava a través dels panells de vidre. El cinema primigeni s’assemblava molt a plantar una càmera i filmar una obra de teatre.

 

Noves tècniques

Aquella gent no va trigar a sentir la necessitat d’acostar-se a les cares dels actors, que gesticulaven molt i anaven exageradament maquillats per tal que el públic no es perdés cap ganyota. A més, van treure partit d’allò que al teatre era impossible de fer: canviar el punt de vista i combinar imatges per donar-los un nou significat. Era el naixement del muntatge. En aquesta tècnica, qui va destacar va ser el rus Lev Kuleixov. Va demostrar que el mateix primer pla d’un rostre transmetia gana si abans havíem ensenyat un plat de sopa, o enamorament si la imatge anterior era la d’una noia estirada en un divan!

 

LA TÈCNICA DEL MUNTATGE El muntatge consisteix a decidir l’ordre i la durada dels plans que veiem en una pel·lícula i que considerem que ajuden a entendre millor la història. Cada imatge pot tenir un sentit diferent segons el que veiem abans o després. Quina imatge canviaríeu d’aquesta escena per explicar una altra història?

 

Era mut de debò?

Però el cert és que en aquestes pel·lícules sí que hi havia paraules: les que es podien llegir en uns rètols que interrompien l’acció de tant en tant, els intertítols. Tampoc no eren silencioses, perquè solien tenir l’acompanyament musical d’un pianista en directe o d’un disc que s’havia de reproduir en un gramòfon simultàniament. Vaja, que les bandes sonores també són un invent molt antic.

 

Quin fart de riure!

Un dels gèneres més populars, que va ajudar a revolucionar el nou llenguatge, va ser la comèdia. Eren històries frenètiques i molt físiques, que solien culminar en una persecució o en el llançament de plats de nata, i que si les veieu ara, cent anys després, fan riure igual que aleshores. Com que s’havia de prescindir dels diàlegs, l’humor es concentrava en les acrobàcies i les trompades. Devien fer-se un fart de riure, ja que sovint començaven a rodar sense un guió enllestit i improvisaven els gags sobre la marxa!

 

Aquests creadors dels inicis eren inventors a banda de cineastes. Si recupereu alguna de les primeres pel·lícules, segur que passareu una bona estona!

 

 

Els pioners de la comèdia al cinema

Hi ha tres noms especialment populars en el món dels actors de cinema mut. Malauradament, com en tantes altres arts, a la dona se la relegava a un paper secundari.

 

Harold Lloyd Potser l’heu vist alguna vegada en una imatge de Safety Last (L’home mosca), penjat de les agulles d’un rellotge. El seu pare tenia raó en anomenar-lo Speedy (Llampec). A partir del 1917, aquest actor nord-americà va fer fortuna com a “home de les ulleres”, guarnit sempre amb un barret de palla i una actitud optimista davant de qualsevol obstacle.

 

Charles Chaplin Aquest actor britànic donava vida a un personatge anomenat Charlot, un rodamon. El personatge del bombí, el bastó i els pantalons balders va néixer quan l’actor tenia vint-i-cinc anys. Era força jove, encara. Com també faria Buster Keaton, Chaplin va apostar per les pel·lícules llargues encara que els productors de l’època creien que el públic sempre les voldria curtes. El seu primer llargmetratge va ser The kid (El noi), del 1921. És recordat per seqüències tan divertides com una de La quimera de l’or, en què es menja un botí com qui endrapa un pollastre a l’ast. Charles Chaplin va anar prosperant i, amb el temps, va poder muntar uns estudis propis. Gaudint dels embolics d’aquests comediants, i de molts altres, és fàcil suposar que en el rodatge d’una pel·lícula muda hi devia haver un xivarri considerable!

 

Buster Keaton Aquest actor nord-americà no s’immutava davant de cap desastre i feia les escenes arriscades prescindint de dobles, com Tom Cruise, el protagonista de Missió impossible. En una d’aquestes escenes, a la pel·lícula L’heroi del riu, va calcular on s’havia de col·locar perquè li caigués al damunt la façana d’un edifici just on quedava el forat de la finestra. Penseu que, de petit, formava part d’un número teatral en què el pare el rebregava i li donava cops: se’l coneixia com “el fregall humà”. En la seva autobiografia, Keaton revela la recepta dels pastissos de nata que feien servir. La base era de farina, aigua i crema batuda. Si la persona a qui havien de llançar el pastís tenia els cabells rossos, hi afegien mores, i, si eren foscos, merenga amb llimona. Tot i que la imat ge era en blanc i negre, l’impacte del pastís es feia més visible pel contrast de tonalitats. No em negareu que n’hi havia per a llepar-se els dits… o les galtes!

 

Text: JOSEP M. BUNYOL
Il·lustració: PEDRO RODRÍGUEZ