Els pitinaps han arribat de Madagascar i han provocat un bon rebombori a la redacció d’El Tatano!
Fa uns mesos, quan preparàvem aquesta revista, van començar a passar coses estranyes a la redacció d’El Tatano. Ens desapareixien els llapis i les gomes, ens trobàvem les carpetes canviades de lloc i, fins i tot, les cadires de cap per avall.
No sabíem qui ho feia. Estàvem molt intrigats. Fins que una tarda vam sentir uns xisclets i tot de rialles. I vam descobrir, amagats sota una taula, uns éssers petits, rodonets, amb uns peus enormes, que llegien El Tatano i es feien un tip de riure.
Quan ens hi vam acostar, es van esverar molt i van començar a córrer per la redacció, fent caure tot el que trobaven pel mig. Al final vam aconseguir que es calmessin i vam poder parlar amb ells.
Els pitinaps són molt elàstics: es poden fer plans, com un tall de mortadel·la, o llargs i prims, com un fideu. Això els permet ficar-se pertot arreu. Tenen dues cames però si volen córrer molt de pressa, plop! plop!, els n’hi apareixen quatre més de cop. I tenen uns peus enormes; per això s’entrebanquen amb tot.
Normalment fan olor de canyella. Però quan s’emocionen, quan riuen o ploren o s’entusiasmen, fan molta pudor de pets!
“Som els pitinaps i hem vingut de Madagascar”, ens van explicar. Es veu que es van ficar dins de la motxilla del fotògraf d’El Tatano, que havia anat a l’illa a fer les fotografies per a aquest número. “No vam poder sortir de la motxilla fins que vam arribar aquí, a El Tatano!”
Els pitinaps diuen que s’hi troben molt a gust, a la redacció. I la revista els encanta. Fins i tot es van oferir per ajudar-nos a preparar aquest Tatano especial. Però són tan entremaliats i esbojarrats que els vam haver de dir que no. Els pitinaps riuen i parlen alhora, no callen mai i tot ho fan molt de pressa. Tot el que toquen ho trenquen! “Més val que no ens ajudeu”, els vam demanar, i al final ho van entendre. De moment viuen aquí, a la redacció d’El Tatano. I potser algun dia, quan es calmin, ens podran ajudar!
Text: REDACCIÓ
Il·lustració: ÒSCAR JULVE
Publicat a El Tatano 125