Entrevista a Miki Núñez

Cavall Fort 1468
L’entrevista

 

“Si no estàs bé, explica-ho!”

 

QUI ÉS EN MIKI? Va néixer a Terrassa ara fa vint-i-set anys i des de ben petit ja somiava a viure sobre els escenaris i davant de les càmeres. I ho ha aconseguit! És músic i cantant, i ha sigut presentador del programa televisiu Eufòria durant dues temporades. Però en Miki també porta una motxilla, la de la seva salut mental, que carrega amb paciència i ben acompanyat. I, com veureu, també amb moltes ganes de viure la vida amb bon humor!

 

Com era en Miki petit, abans de ser famós?
Doncs anava a l’escola a la meva ciutat, Terrassa, i feia extraescolars: guitarra, piano, teatre… perquè jo volia ser actor! I també feia pàdel, tennis, taekwondo, futbol… Després del batxillerat vaig començar un grau que no em va agradar i vaig anar a la universitat per fer educació primària.

I com vas anar a parar als escenaris?
Jo cantava en un grup de versions amb els meus amics, que, de fet, encara són la meva banda! I la meva xicota de llavors em va dir “Per què no et presentes al càsting del programa Operación Triunfo?” Ho faig fer i vaig entrar a l’Acadèmia. A partir d’aquí va anar tot rodat.

Què va significar per a tu, fer aquest canvi?
Doncs començar a fer realitat allò que desitjava tant: ser un cantant o un actor conegut, viure de la faràndula. Estava prou tranquil. Em deia: “Gaudeix d’aquest moment; has estudiat i treballat durant anys. Segur que d’una manera o altra sortirà bé”. I, sí, va sortir bé!

Però va haver-hi un moment en què vas “explotar”…
Sí, poc abans d’acabar el programa em costava molt respirar i em despertava a la nit amb malsons. Ho vaig explicar a la directora de l’Acadèmia, la Noemí. “El meu cap no para”, li deia. “I em preocupa alguna cosa… De fet, em preocupa que hi hagi alguna cosa que em preocupi.” Em va dir que això es deia ansietat. I una companya de l’Acadèmia, que era terapeuta musical, em va explicar: “Hauràs d’aprendre a conviure-hi, a gestionar-ho en el teu dia a dia; busca ajuda perquè t’ensenyin com fer-ho. I, sobretot, explica-ho als pares i amics!”

 

En Miki fa dues temporades que presenta el programa Eufòria i n’està molt content: “La segona temporada ho ha petat al màxim i fins i tot va ser líder d’audiència! I els concerts, plens! Ens agrada molt que surti gent jove, vàlida, que també siguin referents”.

 

I així ho vas fer…
I tant! Quan tenim un problema així, de vegades no som prou hàbils ni prou grans per a trobar sols la solució i cal que demanem ajuda sense por! Si t’adones que no estàs bé, explica-ho, sense por que et jutgin. Jo, per exemple, hi ha molts dies que no aconsegueixo agafar aire del tot, de l’ansietat que tinc. I penso: “Mira, ves, avui m’he d’inflar com un peix globus per poder agafar aire, i la gent ho veurà. Doncs, au, no passa res, integrem-ho!”.

I si et passa quan estàs de cara al públic?
És clar, és més complicat. Qui se n’adona més és la meva mare, però! En tot cas, segurament tota aquesta angoixa ja la tenia de sempre, i com que ara soc una persona coneguda, s’ha magnificat i es veu més. De petit no tenia ansietat però sí que vaig tenir trastorns alimentaris; això no em marxarà mai però ho acabo treballant i ho accepto.

 

Com li agrada estar a sobre l’escenari i fer música, a en Miki! A més de la cançó estiuenca “Gelat”, al passat mes de juny també va treure el seu últim disc: “Es diu 121 i parla de l’amor cap als altres, a la família, els que m’envolten, la feina i la passió per fer les coses bé”.

 

I quines eines tens?
El meu psicòleg diu que l’ansietat és com un got d’aigua. Si està ple del tot, perquè treballes molt, estàs cansat… es desborda només amb una cosa petita que et pugui passar. Per això és important fer-li forats, al got, per anar-lo buidant. Els meus forats són la música, la família i l’esport. I menjar bé: la panxa és com un cervell més i l’hem de cuidar.

Quan ets famós, tothom opina sobre tu. Com ho vius?
Tinc un pilar fonamental, en això; és com una “teoria de les deu persones”. He escollit deu persones del meu entorn, família i amics; d’ells n’escolto les crítiques, els suggeriments… i deixo que afectin la meva vida, perquè me’ls estimo i m’estimen. Ara, tots els comentaris i opinions que vinguin de fora, de gent que no conec o que per mi no són vàlids, no me’ls escolto.

 

“Intento fer mitja hora d’esport com a mínim cada dia, encara que m’hagi de llevar a les sis del matí! Altres coses no, però força de voluntat en tinc per donar i per vendre!”

 

Quina bona idea!
I tinc un altre pilar: a més de tenir cura de mi mateix, també intento cuidar els altres. Per això no dic res a ningú que no pugui canviar en tres minuts. “Eh, t’has engreixat, no?” Això, la persona ho pot canviar en tres minuts? No, oi? Doncs no ho dic. “Tens un moc al nas.” Es pot canviar en tres minuts? Sí! Doncs li ho dic. No comento res a ningú sobre l’aspecte físic que el pugui afectar emocionalment.

Aquesta proximitat a les persones la noten els teus fans…
Mira, pensant en aquell Miquel petit que tenia tantes inseguretats i necessitava bons referents –i sense pretendre de ser l’abanderat de cap moviment ni res d’això, eh!–, sento que tinc un compromís i un deure molt gran: que almenys la gent que em segueix sàpiga quins valors crec que calen per a tenir una vida plena, feliç; hakuna matata, “viu i deixa viure”. Intento que, a més de la música, el micròfon que tinc també serveixi per a enviar aquest missatge.

 

Gràcies, Miki, per explicar-nos tantes coses de tu. La teva vitalitat s’encomana!

 

Text: EUGÈNIA MORER
Fotografies: ARXIU PERSONAL MIKI NÚÑEZ
Dibuix: PEP BROCAL