Cavall Fort 1446
L’entrevista

“La guerra no és la solució”

QUI ÉS, LA NADIA?
És molt dur créixer en un país en guerra. I la Nadia (Kabul, Afganistan, 1985) ho va comprovar des de ben petita. A l’edat d’onze anys, i després de sobreviure a una bomba, va haver de fer-se passar per un noi per a subsistir en una societat on les dones ho tenien magre. Deu anys més tard, la vida la va portar a Catalunya. Ara es dedica a ajudar les nenes i dones que continuen vivint en perill al seu país.

Com era la vida a Kabul quan eres petita?
El meu pare treballava al Ministeri de Sanitat. Teníem una vida força bona perquè no passàvem gana. Era una vida com la d’aquí, d’una classe mitjana. Tot va canviar a mesura que van arribar les bombes i la guerra.

Una d’aquestes bombes va caure a casa teva…
Sí, em va destruir la vida. Vaig estar uns sis mesos en coma i dos anys en diferents hospitals. Quan vaig sortir de l’hospital, el règim talibà havia ocupat el país. No permetien que les dones treballessin, estudiessin, sortissin de casa… A mi, a conseqüència de la bomba, tothom m’excloïa. Deien: “És una dona cremada, quan sigui gran no valdrà per a res”.

PARAULES QUE CUREN
La Nadia diu que els contes de la seva mare la van ajudar a sobreviure quan era a l’hospital. “La meva mare afganesa és una dona analfabeta però té molta saviesa oral. Els contes que m’explicava em feien oblidar el dolor”, assegura. Anys més tard, la Nadia va recollir aquelles històries de la cultura afganesa en el llibre Contes que em van curar, que va escriure amb el seu oncle català, Joan Soler Amigó.

Per què vas decidir fer-te passar per un noi?
Per a poder treballar i tirar endavant la família. El meu pare estava malalt i no ens podia ajudar, i al meu germà l’havien matat durant la guerra. Vaig haver de fer molta feina molt dura.

Va ser difícil?
Havia de vigilar molt i tenir cura de tot. Vivia amb por a cada segon! Però, gràcies a la por, ara soc una persona molt desperta.

Durant aquest temps, et va ajudar algú?
Malgrat tot el que havia viscut, encara hi havia gent amb ganes de fer-me mal. Però també vaig trobar àngels que em van ajudar, com algunes companyes de classe, un executiu alemany i, sobretot, la meva mare afganesa.

Els talibans van agafar el poder a l’Afganistan entre el 1996 i el 2001. Defensaven la religió islàmica d’una manera molt extrema. Durant aquells anys, la població afganesa va viure molt limitada; sobretot les dones, que van perdre moltes llibertats.

Deu anys més tard va arribar l’oportunitat de venir a Catalunya.
Quan vaig arribar aquí, els metges em volien operar, però jo em volia morir perquè ja no tenia més força. Sort d’una família que em va acollir a casa seva: ells no em van donar només la possibilitat de tenir menjar i educació, sinó també ganes de continuar endavant. Els meus pares catalans són uns autèntics àngels.

Et vas sentir ben rebuda?
Gràcies a la meva germana catalana, que va compartir amb mi els seus amics fins que jo en vaig fer de nous, no va ser gaire difícil integrar-me a la societat. Sempre hi ha algú que et discrimina i et jutja, però em vull quedar amb els records bons. He tingut la sort de trobar molta gent bona al meu camí.

Per què vas decidir explicar la teva història en un llibre?
Vaig veure que, tot i que aquí arribava molta informació sobre el meu país, també hi havia molt desconeixement. Vaig explicar la meva història a El secret del meu turbant perquè poguéssiu entendre què passava amb les dones afganeses.

Els llibres de la Nadia donen veu a les dones afganeses, que han de lluitar dia rere dia en un país en conflicte on ser dona és molt difícil.

També vas crear una organització per a ajudar la gent del teu país.
Al meu país hi havia centenars de nens i nenes amb el mateix somni que jo, anar a l’escola. Però, per diferents raons, no hi podien accedir. Per això vaig fundar Ponts per la Pau l’any 2016. L’organització està agafant força, però també necessitem molta ajuda; més que econòmica,intel·lectual. Cal buscar conjuntament estratègies per a ajudar les persones que han quedat atrapades al meu país.

I els nostres lectors, com poden ajudar?
Treballant per la pau en el seu entorn i creient en la solidaritat. La guerra d’Ucraïna ha fet que molta gent torni a creure en la guerra com a solució, en lloc de la pau. Això és una gran mentida! La guerra no és la solució.

T’agradaria tornar a l’Afganistan?
El meu somni és poder tornar i abraçar la meva mare, però no sé quan ho podré fer.

PONTS PER LA PAU
Després de dues dècades de normalitat, els talibans van tornar al poder el 2021. “Ara la situació de les dones ha empitjorat moltíssim”, lamenta la Nadia. La seva organització, Ponts per la Pau, ajuda les nenes i les dones afganeses que viuen en aquesta situació. Els ofereix classes, clubs de lectura, tallers… Ara mateix fa possible que 320 noies puguin estudiar d’amagat a l’Afganistan. A Badalona, l’organització acull les persones que han fugit del país i les ajuda a adaptar-se a la nova vida.

Voleu saber més coses de la Nadia i dels seus projectes?
Visiteu nadiaghulam.com

Per CHUS DÍAZ
Fotografies: ARXIU DE NADIA GHULAM
Dibuix: PEP BROCAL

Cavall Fort 1446 L’entrevista

“La guerra no és la solució”

Cavall Fort 1446
L’entrevista