Entrevista a Yolanda Sey

Cavall Fort 1430
L’entrevista

 

“No soc només una actriu: soc una actriu negra.”

 

QUI ÉS, LA YOLANDA? Us avisem: pell de gallina quan la sentiu cantar! La Yolanda Sey (Hostalets de Balenyà, 1991) té la passió per la música que li han transmès els seus pares, i ens l’encomana amb el seu grup, les Sey Sisters. Però també li agrada expressar emocions sobre un escenari o davant una càmera, i reclamar igualtat en un món en què la quantitat de melanina de la pell és encara massa determinant.

 

Com vas començar a cantar?
Doncs recordo fer-ho des de sempre! El meu pare era músic professional i a la meva mare li agradava molt cantar; per això la música sempre ha estat molt present a casa. De fet, els meus pares van venir a viure aquí perquè el meu pare va venir des de Ghana a fer gira a Europa. I s’hi van quedar!

I quina música escoltaves?
A mi m’agradava l’afroamericana: soul, rhythm-and-blues… I a casa sonava també molta música ghanesa. És el lligam musical i de sonoritat que els nostres pares ens han passat. De fet, ens van veure tan motivades que a la Kathy, la meva germana bessona, i a mi ens van apuntar de ben petites a l’escola de música.

Com va començar, el grup?
L’Edna, la germana gran del grup, va començar a cantar amb l’Albert, pianista, en casaments i actes. Després ens hi vam afegir amb la Kathy (teníem setze anys!). I la cosa va anar creixent… fins ara!

 

LES SEY SISTERS L’Edna, la Kathy i la Yolanda canten acompanyades del piano de l’Albert Bartolomé i fan soul i pop que surt de l’ànima. “Cantar amb elles és molt fàcil: no cal que ens diguem res, connectem. Ens sabem els punts forts i deixem que cadascuna ho potenciï. A l’últim disc, We got your back, hem coincidit amb els temes que hem escrit: cuidar-nos, fer xarxa, fer comunitat. Ser família ho fa tot més fàcil i sincer, fins i tot els malentesos! [riu]” www.theseysisters.com

 

A més de cant, també vas estudiar teatre…
Sí! Havia fet teatre a Centelles i m’agradava molt. Feia el batxillerat científic (volia ser pediatra!) quan em vaig adonar que el que volia fer realment era cantar i actuar. I vaig acabar estudiant teatre musical, una formació que em permetia estudiar tant per a ser cantant com per a ser actriu.

Però tu tens un entrebanc, a l’hora d’actuar…
Sí, perquè jo no soc només una actriu: soc una actriu negra. I els personatges negres encara són molt estereotipats: o fas de migrant o fas d’adoptat. Com que hi ha poques produccions que parlin d’això, tenim moltes menys oportunitats que les persones blanques. La feina d’actriu ja és complicada; si hi sumes això, encara ho és més! En un càsting en què busquen una actriu d’uns trenta anys segurament em diran “Si haguéssim volgut una actriu negra, ja ho hauríem dit”, o “Vine només quan demanem que sigui negra”.

 

I CINEMA, TAMBÉ! La Yolanda es va estrenar fa poc en el cinema amb el film La dona il·legal. Com ha estat l’experiència? “M’ha encantat! És diferent del teatre: és més esgotador perquè has de repetir, repetir… Però el món del rodatge m’ha fascinat. Tinc ganes d’explotar més la meva part d’actriu!” Les persones racialitzades, però, ho tenen més difícil per a obtenir papers: “Tinc menys oportunitats que una altra actriu, perquè la majoria de papers estan pensats per a persones blanques.”

 

I com es pot solucionar, això?
En altres països que treballen fa temps amb aquesta desigualtat han trobat vies per a intentar arreglar-ho. S’estableixen quotes*, que no és una solució ideal però sí que serveix per a arribar a un objectiu: donar oportunitats a tothom i mostrar una realitat que no surt als mitjans ni a les arts. Calen eines perquè les persones que escriuen i produeixen les obres s’adonin d’aquesta diversitat i la hi reflecteixin.

* Les quotes determinen que, en espais i situacions on sempre hi ha el mateix tipus de persones (homes, persones blanques…), hi hagi un percentatge de representació de tothom.

 

Ets molt valenta de reivindicar aquests temes sabent que, de vegades, t’hi pot anar la feina… Sí, però és una cosa que no fem només per a nosaltres, sinó per a la comunitat, per als que vindran. Em fa molta il·lusió que m’entrevisteu des de Cavall Fort precisament per això: si una nena negra agafa la revista i em llegeix, veurà que ho pot fer, que pot ser actriu. I espero que ja no es trobi amb les mateixes dificultats que jo. Perquè tingui els referents que no vaig tenir i que, com tothom, s’hi pugui veure representada. Molta gent, quan et veu, es pensa que no ets d’aquí… Sí, i em feliciten per parlar tan bé el català! Com que només s’ensenya una part de les persones que no són blanques (les migrades), pensem que totes són nouvingudes. Estem pressuposant una cosa sobre una persona sense saber-ne res; però és que és l’estereotip que rebem pertot arreu! I en som molts, els afrodescendents que hem nascut o crescut aquí.   “Si una nena negra agafa la revista i em llegeix, veurà que ho pot fer, que pot ser actriu.”

 

A Ghana hi has estat?
Sí, algun cop, de petita, i l’última vegada fa dos anys. Ara, de gran, m’ha ajudat a entendre d’on venen els meus pares, la seva família i la seva cultura. Jo allà em vaig sentir diferent dels meus parents, i ells em veien com una europea. I, tot i que soc catalana, rebo constantment missatges que ho neguen: aquí no soc d’aquí i allà no soc d’allà. Són els “llimbs” d’identitat en què vivim moltes persones afrodescendents.

Yolanda, ens ha agradat molt parlar amb tu, gràcies!!

 

Text: EUGÈNIA MORER
Dibuix: PEP BROCAL

 

Ei, que encara en tenim més! Voleu veure la Yolanda en acció?

 

Aquest és el videoclip de We got your back, una cançó de l’últim disc de The Sey Sisters:

 

I aquí teniu la Yolanda atenent la bústia de denúncies del programa Planta baixa: