Cavall Fort 1398
Minimegacracs
De petita la Cèlia ja jugava sovint amb les peces de Lego. A sis anys va fer un casal de robòtica a l’escola Innova’t de Girona, i en va anar enllaçant un rere l’altre fins que va veure que el tema li agradava tant que valia la pena inscriure’s als cursos regulars que hi fan durant l’any. Actualment té dotze anys i s’està convertint en tota una experta en robòtica de competició!
“En volia aprendre més, perquè és molt atractiu: és un repte i alhora és entretingut. Per exemple, a un robot molt senzill, com pot ser un amb quatre rodes i un cervell, pots anar-hi afegint extensions i coses per tal de poder crear un robot molt complex, que sigui capaç, per exemple, d’agafar uns cotxes i portar-los al pàrquing, o bé d’agafar uns arbres cremats amb la pinça, posar-los en un lloc on estiguin segurs i remullar-los amb aigua.” De seguida la seva afició es va convertir en passió, i quan els seus monitors li van proposar fer robòtica de competició no va dubtar ni un segon.
Va començar participant a la competició regional, el seu equip hi va quedar seleccionat per competir a la nacional, i aquí van guanyar un premi. I fa dos estius va tenir la sort de poder participar en una competició internacional de robòtica (WROFIT) que es va celebrar a Dinamarca. “Va ser un regal molt guapo, anar a Dinamarca!” –recorda la Cèlia amb la il·lusió encara reflectida a la mirada.
“A Dinamarca vam estar quatre dies fent competició. Havíem de muntar el robot de memòria, i et podien posar una sorpresa al dia: recordo que una era una taula on havies d’arrossegar el ninot fins a la base del seu color corresponent, i després et posaven condicions o traves perquè fos més complicat i demostréssim que sabíem com superar-les.”
A la Cèlia no li sap greu quedar-se bloquejada en un punt del procés; al contrari, això estimula el seu enginy i fa que el seu cap doni voltes per poder trobar la solució que busca. Potser és perquè fa temps que li va quedar ben gravada una frase del seu monitor: “No aprendràs mai robòtica si no comets mai un error”.
“Perquè la robòtica són els errors millorats. Per exemple, a l’hora de fer la pinça, en programes una part i mires on falla i ho arregles. És anar progressant, anar aprenent…”
Tot i l’entusiasme que sent per la robòtica de competició, la Cèlia reconeix que estar en un equip és una responsabilitat, és feina, i fins i tot és estressant. “És molt divertit, però de vegades et pesa. Ara bé, si un dia he tingut molts problemes, la meva solució sempre és: o cuinar o llegir. És que m’agrada molt llegir: no puc dormir sense haver llegit abans una estona. I també m’agrada molt la pastisseria, i faig pastissos de xocolata, galetes, brownies… I ara m’he aficionat a fer merengues.”
Quan li preguntes què voldrà ser de gran, ho té molt clar: cirurgiana robòtica. Perquè des que a quart de primària li van fer disseccionar un cervell de xai amb un bisturí va saber que volia ser cirurgiana. Però després va començar a fer robòtica i va veure que també l’atreia molt.
“Fa poc vaig descobrir que existeix una nova carrera de medicina que combina l’enginyeria robòtica amb la medicina. I vaig pensar que era com si l’haguessin creat per a mi, perquè uneix les meves dues vocacions: el que he volgut estudiar sempre i el que ara també m’apassiona.”
Molta sort en cada nou repte que et proposis, Cèlia! I que trobis a cada moment la peça que necessitis per avançar i moure’t feliç per la vida!
Text i fotografies: ANNA FITÉ
Dibuixos: ROGER ZANNI