Cavall Fort 1357
L’entrevista
A en Jaume Capdevila tothom el coneix com a Kap. És ninotaire i es dedica a l’humor gràfic. Fa vinyetes a la premsa de personatges com els de còmic que, a més de fer riure, també fan pensar. Com els seus ninots, és despert, divertit i ens explica sense embuts com és la seva feina!
Un nen gran que dibuixa
–Tens una feina molt curiosa. Ens l’expliques?
La meva feina és intentar aconseguir que, a través de dibuixos i de l’humor, la gent pensi una miqueta. A la premsa que llegeixen els grans, on hi ha moltes informacions desagradables, jo cada dia faig un dibuixet sobre coses que passen al món i que no entenc. Ho faig amb humor i per provocar que el lector reflexioni.
–Com és, un senyor humorista?
Els de la nostra professió som uns senyors grans que fem dibuixos i que mantenim les principals virtuts de quan érem nens: la curiositat per tot el que ens envolta (una cosa que es perd amb els anys perquè et penses que ja ho saps tot), l’esperit trapella, burleta i les ganes de jugar!
–Un adult trapella que juga?!
S’ha de ser gran mantenint la il·lusió i les ganes de jugar. Els humoristes burxem la gent perquè recuperin aquesta mirada de nen. A més, el dibuix és un llenguatge molt directe, i això fa la sensació que estàs a prop del lector. Aquesta complicitat, aquesta confiança, l’humorista no l’ha de trencar mai. Jo sempre intento ser honest amb el que penso i dibuixo.
“Pensar és bo, i fer-ho a través de la rialla és molt interessant!”
La força de l’humor
–Sovint sentim a dir que cal posar límits a l’humor, que no ens podem riure de tot…
L’humor ni és bo ni és dolent. És una eina, com un martell, i el pots fer servir bé o malament. No s’ha de limitar l’eina, sinó la mà que hi ha darrere. Amb un martell pots construir una caseta meravellosa per als ocells… o aixafar el dit d’un altre. Amb l’humor igual: malament si el fas servir per a riure’t d’algú que és dèbil. Com tota eina, s’ha de fer servir d’una manera responsable.
–De vegades sentim a parlar de la censura. Què és?
És un sistema que impedeix que hi hagi coses que es puguin explicar. Hi ha moments de la història en què no es permet qüestionar els poders econòmics, el rei, els militars… Si un periodista o dibuixant ho fa, el poden fer fora, o posar a la presó, o castigar… De vegades hi ha la censura governamental, com aquí durant la dictadura franquista, en què tot el que es publicava abans havia de passar un control. L’humor, però, permet de vegades escapar de la censura: amb l’enginy pots dibuixar una cosa i, de fet, estar-ne dient una altra.
–Com pot ser que hi hagi gent que mati perquè s’ha enfadat per un acudit?
Com dèiem, el dibuix d’humor és molt directe: ens toca, hi connectem de seguida. Hi ha una màgia que fa el dibuix molt proper. Per això hi ha persones que s’ofenen tant que agafen les armes. De fet, això ha passat sovint en la història de la premsa escrita: dibuixants assassinats durant la guerra civil espanyola; militars que van destrossar la redacció del Cu-cut!, una revista satírica del segle passat; dibuixants palestins assassinats; l’assassinat dels redactors de Charlie Hebdo…
“De vegades has de dibuixar en moments terribles, com quan hi va haver els atemptats de Barcelona el 2017. Llavors les vinyetes, més que fer riure, han d’acompanyar, reconfortar; han de ser com una abraçada.”
La feina de dibuixar
–Has d’estar molt al corrent de tot el que passa al món, per a fer una vinyeta d’actualitat cada dia?
No pas més que una persona del carrer. A la vinyeta, no hi vull posar més informació de la que toca, perquè després la gent no ho entendria. La feina que faig no és de periodista, sinó d’humorista.
“Amb les meves vinyetes, vull que els lectors pensin, que siguin més crítics, més exigents, persones amb una consciència clara de com és el món que volem fer i en el qual volem viure.”
–I tu, de petit, ja et volies dedicar a dibuixar?
Jo, com tots els nens, dibuixava, ni més bé ni més malament que altres. I feia caricatures dels professors, cert. Però sobretot era tossut i bromista, i no he volgut mai deixar de ser-ho. Com que soc de Berga, vaig venir a viure Barcelona per estudiar belles arts. Mentre estudiava ja vaig entrar en el món professional de l’humor gràfic. I des de llavors que em guanyo la vida dibuixant! De la meva experiència diria als lectors que siguin tossuts amb el que volen aconseguir, que tot es pot fer i mai no és massa tard per a fer-ho!
“Els nens sou el gran patrimoni de la humanitat i és on la societat ha de posar tota l’energia. Perquè els nens d’avui sereu grans demà i heu de ser millors que nosaltres: més desperts, més crítics, més conscients… I hem d’evitar que us torneu com nosaltres els adults, avorrits i seriosos.”
Sabem que a en Jaume li agrada molt la història de l’humor gràfic a Catalunya i que l’ha estudiat. Li demanem que ens en faci cinc cèntims:
“Mira, els catalans tenim un patrimoni riquíssim de l’humor gràfic, el còmic, la il·lustració… I sabeu què us dic, lectors? Doncs que és molt millor que el descobriu vosaltres que no pas que vingui un sonat com jo i us digui qui era el dibuixant Junceda, o en Cornet, o en Castanys… Hi ha uns noms descomunals, d’un talent extraordinari, i el dia que aneu a una exposició i els veieu, us adonareu que són fantàstics, i els descobrireu i els gaudireu tot sols.”
Per EUGÈNIA MORER
Dibuixos i fotografies: ARXIU PERSONAL KAP