Cavall Fort 1363
L’entrevista
La Mireia Farrés és una músic de renom: la seva trompeta sona a l’Auditori de Barcelona i a moltes més sales d’arreu del món. I és que el so de la Mireia és especial. L’hem anat a conèixer perquè ens expliqui com viu la seva feina.
De l’escola de música a l’orquestra
–Ets la trompeta solista de l’OBC (Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya). Què vol dir, això?
Fer d’instrument solista vol dir dues coses diferents, tot i que es diuen igual! Jo soc la solista de trompeta de la meva orquestra: sempre faig la primera veu del meu instrument i lidero el grup de metall. Però també s’anomenen solistes als qui toquen una obra per a un instrument a davant de l’orquestra, que els acompanya. Aquests solistes solen venir de fora. De vegades l’OBC també em demana que interpreti aquests solos en què la trompeta és la protagonista.
–Com és que, de petita, vas escollir la trompeta? Era estrany, que una nena la toqués?
A vuit anys vaig començar a l’escola de música del meu poble, Santpedor. I allà hi havia molts nens i nenes que tocaven la trompeta: va ser d’allò més normal, per a mi, escollir aquest instrument! A Boston, on vaig anar a estudiar a divuit anys, també hi havia moltes noies que la tocaven. Quan vaig tornar sí que em vaig trobar menys noies trompetistes en les orquestres en què he estat, primer a l’Orquestra de Granada i després a l’OBC. Però mai no m’han tractat diferent per ser trompetista i dona.
COM FUNCIONA, UNA TROMPETA?
“La trompeta amplifica el so que el músic fa amb la vibració dels llavis. És un instrument molt antic! Les primeres trompetes eren naturals, feien poques notes i estaven pensades només per a fer crides. Amb el temps van evolucionar i s’hi afegien tubs, claus… i finalment pistons, com ara les coneixem. El primer concert per a trompeta com la que jo toco el va escriure Haydn fa poc més de dos-cents anys!”
–Quan s’és músic professional, també s’ha de practicar cada dia?
I tant! Tocar la trompeta és com entrenar-se per córrer: ho he de fer una mica cada dia. Si no, no podria aguantar tot un concert! Els músculs de la boca i els llavis no resisteixen l’esforç de tocar moltes hores seguides i, per tant, s’ha de ser més eficaç estudiant i treballar la tècnica. A més, en el moment d’estudiar estic amb mi, em sento realitzada, és el meu espai de creació: m’escolto, em trobo i em deixo anar.
Un so que emociona
–Tothom qui t’escolta diu que rep l’emoció que poses a l’hora de tocar…
Quan toques amb una orquestra ets com un actor: has de seguir el text però també has d’interpretar el que volia expressar l’autor i, a la vegada, el que sents tu! No tocaré igual un autor antic que un de modern, però qui em senti tocar dirà: “És la Mireia.” Perquè sempre hi ha l’essència de cadascú i la comparteixes amb el públic. Això és el més bonic.
–Sabem que també toques jazz…
Sí, i és una cosa molt diferent del que faig habitualment: és com si fos un altre idioma! El vaig estudiar però em vaig especialitzar en orquestra. És veritat que faig incursions amb la meva parella, Llibert Fortuny, que ell sí que es dedica al jazz. Però soc conscient del que puc aportar, de les meves limitacions i del meu nivell.
LA VEU
“La trompeta em permet fer un relat del que sento; puc treure el que tinc dins. Soc trompetista perquè m’expresso amb la trompeta. Però abans que res, soc músic. La trompeta és, senzillament, la meva veu.”
No és bufar i fer ampolles!
–La teva feina fa que estiguis com en un aparador: molta gent t’observa i t’analitza…
En feines en què estàs al punt de mira, la gent s’imagina com ets en funció del lloc que ocupes i et posen etiquetes que de vegades no tenen res a veure amb la realitat. Jo soc una persona normal, tinc el meu espai i no faig de músic vint-i-quatre hores al dia. També m’agrada fer de mare, dedicar-me a les meves coses…
–Què els diries als lectors que es vulguin dedicar a la música?
Que no ho facin mai forçats. A casa meva ningú es dedicava a la música i, de fet, va ser la meva opció. Ser músic és una professió molt vital, requereix dedicació i esforç. M’agrada ser músic però m’ha costat moltes hores, esforços i renúncies. Lluitar pel que vols sovint implica deixar coses pel camí que també t’agraden. Per això recomano que, qui vulgui fer música, ho faci perquè vol i sense que ningú el pressioni.
Gràcies, Mireia, per explicar-nos tan bé la teva feina! Oi que us han vingut ganes d’escoltar-la? Mireu aquest vídeo:
www.youtube.com/watch?v=nAT249zPggs
Per EUGÈNIA MORER
Fotografies: ARXIU MIREIA FARRÉS