Les mascotes dels artistes

Cavall Fort 1374
La finestra

 

El Flush va ser un gos que va existir fa més de cent cinquanta anys. I encara viu, perquè és el protagonista d’un llibre. Però no és l’única mascota que s’ha convertit en immortal gràcies a l’art!

Alguns artistes van estimar tant els seus animals que els van dedicar les seves obres. En voleu conèixer algunes històries?

 

Flush i Elizabeth Barrett

El Flush era un gos cocker spaniel que vivia en una granja anglesa acostumat a córrer lliure pel camp. Un dia de l’any 1841 va aparèixer en la seva vida una noia de Londres, Elizabeth Barrett. Quan es van mirar, era com si ho fessin en un mirall: ella duia uns rínxols negres a banda i banda del cap i ell tenia unes orelles llargues amb una pelussera negra i rinxolada. S’assemblaven d’allò més!

Elizabeth era una poetessa famosa a tot Anglaterra. Va adoptar el Flush i se’l va endur a la ciutat. Mentre ella treballava, el gos s’asseia fidel al seu costat. La salut fràgil d’Elizabeth la feia estar trista sovint.

Tot va canviar quan va conèixer un admirador seu, el poeta Robert Browning. De seguida es van agradar, però com que el pare d’ella no acceptava la relació, es veien d’amagat; es van casar en secret i van fugir a Itàlia. Al principi, al Flush no li agradava en Robert, i fins i tot l’havia mossegat! Però s’hi va acostumar; si Elizabeth estimava aquell home, ell també. A Itàlia, la salut de la poeta va millorar i el gos va tornar a córrer lliure pel camp, com quan era un cadell.

Elizabeth va dedicar uns quants poemes al seu gos. Anys després, l’escriptora Virginia Woolf va explicar aquesta història a la novel·la Flush.

 

Charley i John Steinbeck El 1960, l’escriptor John Steinbeck va decidir que viatjaria pels Estats Units en una furgoneta. El va acompanyar el seu gos Charley, un caniche de deu anys nascut a París que només entenia el francès. Quan el Charley es llevava amb gana, es posava al costat de l’home, que encara dormia, i remenava el cap fent soroll amb el collar. Si veia que no es despertava, començava a esternudar. I si tampoc no aconseguia que Steinbeck obrís els ulls, el mirava fixament, cosa que incomodava moltíssim l’escriptor.

Steinbeck i el seu gos van recórrer setze mil quilòmetres per carreteres nord-americanes. D’aquesta vivència va sortir el llibre Viatges amb Charley a la recerca dels Estats Units.

 

Lump i Pablo Picasso El 1957 va aparèixer un cotxe a la vil·la que el pintor Pablo Picasso tenia al sud de França. El conduïa el fotògraf David Douglas Duncan, i en el seient del copilot aixecava el cap un gos allargat. Era un teckel i es deia Lump. Només baixar del vehicle, el gos va tafanejar el jardí misteriós, amb un bosc d’escultures de bronze, i la casa plena de quadres inacabats. A Picasso li va fer gràcia aquell animal i el va agafar a coll, cosa que mai no havia fet amb altres gossos. El Lump es va quedar a viure amb Picasso. Duncan, el seu amo, viatjava molt i ell es quedava sempre sol. En canvi, allí empaitava tot el dia Picasso que, si deixava la porta oberta del seu estudi, rebia la visita del Lump amb un cabdell de llana per a jugar. L’artista i el gos van viure sis anys junts, fins que el gos va emmalaltir. Duncan se’l va emportar a Alemanya, on va morir el 1973. Just deu dies abans que morís Picasso.

La relació amb el Lump va ser tan especial que Picasso va incloure el gos en uns quadres que va pintar, inspirats en Las Meninas: el lloc on hi ha un mastí a l’obra original aquí l’ocupa el petit Lump.

 

 

Stanley, Boodgie i David Hockney

Com Picasso, el pintor David Hockney també estava enamorat dels teckels. El 1993 en tenia dos: l’Stanley i el Boodgie. Dormia, llegia i pintava amb ells. Eren inseparables.

Un dia va decidir pintar-los. Cada vegada que estaven en una posició que li agradava, buscava llapis i paper. Però ells s’aixecaven i el seguien. I el dibuix se n’anava en orris. Hockney va repartir fulls per tota la casa. Així, només hauria d’estirar el braç i començar a dibuixar. També tenia teles i una paleta amb pintura sempre a mà. I, de vegades, posava el matalàs dels teckels en una plataforma a l’altura dels ulls per retratar-los des d’una altra perspectiva.

Hockney va fer més de quaranta retrats a l’oli dels gossos, que gairebé sempre surten dormint, amb els cossos allargats i grassonets. Formen part de la història de l’art tot i que, com deia Hockney, “els gossos generalment no estan interessats en l’art”.

 

Trudy i José Feliciano L’any 1967 havien convidat al músic porto-riqueny José Feliciano a fer una gira per Anglaterra. Tenia vint-i-dos anys. Duia una guitarra a l’esquena i un gos pigall a la mà que es deia Trudy. Feliciano era cec de naixement, cosa que no li impedia viatjar a l’estranger per a actuar. El Trudy era els seus ulls. Però a l’aeroport de Londres li van comunicar que no podia entrar amb aquell animal perquè no havia passat la quarantena obligatòria. Tot i que Feliciano els va explicar que l’ajudava a desplaçar-se, els duaners no van autoritzar que el Trudy entrés al país. El cantant va dir que si el gos no entrava ell tampoc no ho faria. I va girar cua.

D’aquella experiència del músic en va sorgir la cançó No dogs allowed, i el Trudy va aparèixer en diferents portades de discos de José Feliciano, en les quals sempre se’l veu feliç.

 

Martha i Paul McCartney A mitjan anys seixanta, el beatle Paul McCartney volia un gos, així que va conduir fins a una granja on en criaven. Va triar un cadell de pastor anglès, que en realitat era una gosseta. De tornada a Londres, va decidir que li posaria Knickers de nom, que vol dir… calces! Quan la seva parella, la Jane, va sentir aquell disbarat, va dir que ja s’ho podia treure del cap. La van tornar a batejar. Es diria Martha, un nom més elegant. I es va convertir en una gossa enorme que sovint acompanyava els músics de la banda.

McCartney li va escirure una cançó, Martha my dear, que va ser un èxit. No tots els gossos tenen un tema dels Beatles!

 

Text: JOAN GONZÁLEZ I MARIA JOSÉ MOYA
Dibuixos: PEP BROCAL