Cavall Fort 1457-1458
Dossier
Un enfilall de contes exòtics
Califes autoritaris i riquíssims, palaus magnífics, pobres que malviuen en barraques, genis, fades, nans, llànties meravelloses, ocells i peixos fabulosos… A les històries antigues d’Orient hi cap tot això i més. Us convidem a entrar en el fantàstic món de Les mil i una nits. Traieu-vos les babutxes i entreu.
Aquest conte és un tast del dossier Les mil i una nits. Un enfilall de contes exòtics. Si voleu llegir el dossier sencer, el trobareu al número 1457-1458 de Cavall Fort.
Els viatges de Sindbad el marí
Em dic Sindbad i, de jove, ja que tenia les mans foradades, amb els pocs diners que no havia malgastat d’una herència, em vaig embarcar a l’aventura cap a terres llunyanes on no em coneixia ningú. Quan feia dies que navegàvem, vam descobrir una illa ben estranya, sense arbres ni roques. Els més decidits ens hi vam acostar amb una barqueta que portàvem a bord. De seguida ens va sorprendre que la superfície fos tan llisa i estranya. Amb els troncs que havíem carregat vam fer una foguera per escalfar-nos i, quan el foc ja començava a fer goig, el terra de l’illa es va estremir. I ara! Un terratrèmol? No! Des del vaixell ens cridaven que toquéssim el dos, que havíem anat a parar sobre l’esquena d’una balena que descansava i que, si bé agraïa l’escalf del sol, no podia suportar aquell foc que li cremava l’esquena. L’animal es va remoure i tots vam anar a parar a l’aigua. Vaig veure com la balena, que s’havia recargolat, s’empassava dos companys amb tota facilitat.
Ben agafat als troncs que suraven, vaig sobreviure un parell de dies sense menjar ni beure, fins que les onades em van llançar a una platja desconeguda. Els pescadors que em van recollir em van portar davant el seu rei. Tothom es va fer creus que m’hagués pogut salvar. Al cap d’un temps, un vaixell va entrar al port i el capità va desembarcar tot de mercaderies que, segons va explicar, pertanyien a un tal Sindbad, que havia mort ofegat. I ara! Em vaig avançar perquè veiessin que jo, de mort, res de res!, però els va costar de reconèixer-me de tant que m’havia aprimat i m’havien crescut els cabells. I, després d’agrair l’hospitalitat dels qui m’havien acollit, vaig tornar a casa sa i estalvi.
En un altre dels meus viatges, vaig tornar a naufragar i, un cop més sol i lluitant contra les onades, vaig topar amb l’enorme ou d’un ocellot, anomenat roc, que flotava. Quan la bestiassa va venir per covar-lo, em vaig lligar a una de les seves potes perquè em transportés a terra ferma. Vaig poder arreplegar una pila de pedres precioses que l’ocellot tenia al seu niu, en una cova, al peu d’una muntanya. Una altra vegada vaig anar a parar al país d’uns nans molt peluts i ferotges manats per un monstre gros i feixuc que només tenia un ull al bell mig del front i que, per esmorzar, es menjava un parell dels meus companys de naufragi. Me’n vaig salvar perquè en aquella època jo era molt prim i ell esperava que m’engreixés abans de cruspirse’m. Li vaig clavar un ferro roent a l’ull quan badava, i així ja no ens va veure quan vam córrer cap a la platja per pujar en una barca amb les butxaques plenes de pedres precioses que havíem trobat a la cova d’aquell ogre.
En un altre naufragi, vaig anar a parar a una illa on hi havia tan bona gent que em van tractar millor que a casa. Em vaig enamorar i casar amb la noia més eixerida i gentil de tot el poble. Per desgràcia, però, al cap d’un any ella va olorar unes herbes verinoses que la van matar en poques hores. En aquell país tenien el mal costum que, quan moria una dona, l’enterraven en una cova molt fonda, sempre, però, ben acompanyada pel marit encara que estigués ben viu. Així que, tot i que no hi vaig estar gens d’acord, ja em teniu al costat del seu taüt, i em despengen dins la cova-cementiri amb panets i aigua per a sobreviure un parell o tres de dies si no em moria abans de tristesa. I jo, tot i que sentia molt la seva mort, no tenia ganes d’anar-me’n d’aquest món. Al cap d’unes hores vaig veure un ocell, el vaig vigilar i vaig descobrir el lloc per on entrava i sortia de la cova. M’hi vaig enfilar amb penes i treballs fins que vaig trobar una escletxa que em va costar Déu i ajuda de travessar. En arribar a una platja, em vaig poder embarcar en un vaixell que va veure que demanava auxili.
| En el curs d’un altre naufragi vaig anar a parar a una platja on vaig coincidir amb un vell que assegurava que no podia caminar i que, si me’l carregava a l’esquena, em guiaria cap a una ciutat molt acollidora. I se’m va arrapar al coll amb tanta força que em va obligar a fer tot el que ell volia per més que a mi no em convingués. Per sort, el dia que passàvem pel costat d’una vinya, li vaig dir que li faria un suc amb els raïms; quan li va fer efecte el vi novell que jo acabava d’esprémer, va afluixar la pressió dels seus braços sobre el meu coll i vaig poder fugir.
A l’últim dels meus viatges vaig anar a parar a mans d’uns corsaris, que em van vendre com a esclau a uns mercaders que m’obligaven a caçar elefants amb un arc i unes fletxes per tal que, un cop morts, els poguessin tallar els ullals. En vaig matar uns quants fins que un d’ells em va arreplegar amb la trompa i em va portar fins al lloc on anaven a morir els més vells. Amb això em volia indicar que parés la matança i em proveís dels ullals dels que ja havien mort quan els tocava, de vells que eren. Quanta saviesa! I, així que vaig poder, vaig fugir d’aquells que m’havien comprat, vaig tornar a casa i ja no em vaig embarcar mai més perquè m’havia fet gran i els meus mals no volien soroll. I és que, com a casa, enlloc.
Text: JOAQUIM CARBÓ |
 |