Cavall Fort 1308
La finestra
Us parlarem d’un escriptor que va morir molt jove, quan només tenia vint-i-quatre anys. Ara en tindria seixanta. I ja fa temps que em pregunto com seria, avui, si encara visqués.
Joan Barceló era un escriptor que, pel que fa a idees, imaginació, empenta i ganes de treballar, en plena joventut havia arribat a una maduresa i plenitud que molts altres no arriben a aconseguir per més anys que visquin.
Una obra completa escrita en cinc anys
Amb totes les excepcions que vulgueu, la major part d’escriptors, a vint-i-quatre anys, encara no saben que ho són, o que ho seran, i només pensen a llegir, a viure, a descobrir i entendre el món que els rodeja per poder-lo explicar més endavant per escrit. En canvi, Joan Barceló, quan va morir a vint-i-quatre anys, ja havia publicat tres novel·les per a nois i noies, tres llibres de poemes, una biografia, una obra de teatre i havia guanyat set o vuit premis literaris.
I al calaix…
Després de la seva mort, gràcies a la tenacitat del seu germà Damià, que va regirar calaixos, prestatges i arxius, van aparèixer quatre novel·les més per a nois i noies, dos llibres de poesia, tres de narrativa breu, dues obres de teatre i quatre llibres per al públic adult: una novel·la i diverses narracions. Una obra ben completa!
Com era?
Em costa molt d’explicar-ho perquè, tot i la seva cordialitat i una gran facilitat per tractar amb tothom i fer-se’n amic, en Joan mantenia un posat que no es podria qualificar de distant, sinó un pèl misteriós. Feia ben bé l’efecte que quan tu anaves a un lloc, ell ja en tornava. En qualsevol conversa o discussió, sempre tenia a mà un argument que podia desfer els dels altres.
D’on era?
Era fill de Menàrguens, el poble que en els seus llibres va convertir en Alcaforges; va estudiar al Col·legi Episcopal de Lleida, passà pels claretians de Montgat i pel seminari diocesà de la Conreria, a Tiana, d’on va fer el salt a Barcelona per estudiar Filologia Catalana a la Universitat. En paral·lel, també es va formar per a satisfer la seva curiositat pel dibuix i la pintura, amb una tirada cap al surrealisme. M’agradaria saber què s’ha fet de la pila d’obres que va exposar en diverses galeries d’art del país.
Tafaner i ple de curiositat
No sé si va ser per un cert misticisme o perquè la seva curiositat l’hi va portar, però durant una temporada es va relacionar amb un grup religiós de procedència hindú, els Hare Krixna, que als anys setanta i vuitanta del segle passat eren molt visibles pels carrers de Barcelona perquè anaven sempre en grup, vestits amb túniques d’un color semblant al butà, tocant una pandereta i cantant repetidament unes consignes per a mi del tot incomprensibles*, però de les quals ell va treure el suc perquè, a la seva manera, les va introduir en alguna de les seves novel·les, quan els personatges cantaven sense parar “Flor de lotus, flor de lotus!”.
* “Hare Krixna, Hare Krixna / Krixna Krixna, Hare Hare / Hare Rama, Hare Rama / Hare Rama, Hare Hare.”
Als Estats Units
No ho puc assegurar però es va dir que, gràcies a la bona relació que va establir amb el grup religiós Hare Krixna, Joan Barceló va aconseguir viatjar als Estats Units, on va viure una temporada, cosa que li va servir per a escriure la novel·la Un drapaire a Nova York.
Les novel.les per a nois i noies
 |
ULLS DE GAT MESQUER Si bé al començament es va dedicar al camp de la poesia, el seu nom es va imposar a partir de la publicació de la novel·la amb què l’any 1978 va quedar finalista del premi Josep Maria Folch i Torres. Titulada Ulls de gat mesquer, representa la creació d’un món màgic en temps de l’antigor, en un bosc misteriós que és tan protagonista del llibre com les bruixes, els animals mítics i algun cec que hi veu més del compte. |
 |
QUE COMENCI LA FESTA! L’any següent, és a dir, el 1979, va guanyar aquest mateix premi amb la novel·la Que comenci la festa!, una visió mig divertida mig crítica de la vida als suburbis de les grans ciutats. S’hi mostren els problemes que una colla de noies i nois, alumnes d’una escola pública, voldrien resoldre fent volar la imaginació perquè la vida hi fos més fàcil, tot proposant decorar els carrers amb papers de diari, omplir-los d’ocells, de granotes, de plantes i d’herba, en un intent d’esborrar el pes del ciment i l’asfalt, com si fos un retorn a la natura. Les seves descripcions dels personatges són ben poètiques. Fixeu-vos com retrata els ulls de la mestra que els ajuda: “…marrons, com boletes de vidre que no poden estar sinó giravoltant, decorats amb unes pestanyes massa pronunciades per tan escassa parpella i amb l’arc d’unes celles primes com un tel d’aranya”. |
 |
VIATGE ENLLUNAT És una altra de les seves novel·les amb un fons poètic evident, que també es va representar al teatre. Jo mateix, ja fa molts anys, després de llegir-la, vaig comentar que era “com si l’hagués escrit sense tocar amb tots dos peus a terra, en una nit de lluna plena, mentre les bruixes pentinen les trenes i els infants somien vaixells pirates amb mariners que toquen l’acordió”. Els personatges tenen noms ben singulars i adequats al paper que representen. L’avió en què inicien el viatge es diu Sobrassada, i ells són en Nicèforas, el fuster Cent-peus, la senyora Dàlia, el gosset Tap, el senyor Traveta… I quan coneixen el follet Xeix descobreixen que per a ell el sol és el Disc; la lluna, la Bola, i les estrelles, els Fruits de Dalt. |
Entre altres premis, Joan Barceló va guanyar el de Cavall Fort amb uns contes curts, molt ben escrits i força complicats.
Els poemes i les cançons
Entre els diversos llibres de poemes, destaca Diables d’escuma, amb què va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés l’any 1979. El guardo com una relíquia perquè m’hi va estampar aquesta dedicatòria: “Al Quimet Carbó, dimoni sense infern i sense banyes, àngel disfressat de moniato”. Una mostra més del seu sentit de l’humor, del seu enginy, una manera ben original, per cert, d’expressar-me el seu afecte.
Diversos cantants van interpretar en el seu moment algunes de les seves cançons. Una de les més alegres és aquesta:
Els amics t’enyorem, Joan, però no podem imaginar com series, avui, que hauries complert seixanta anys!
Text: JOAQUIM CARBÓ
Il·lustracions: MERCÈ GALÍ