El Tatano 76
La llegenda
Temps era temps, a la vila de Montblanc, hi havia un drac ferotge. Tenia tanta gana, aquell drac, que cada dia es cruspia un parell de bous i mitja dotzena de vaques, o deu porcs i deu gallines, o tot un ramat d’ovelles… O qualsevol cosa viva que trobés pel camí!
Però va arribar un dia que ja no quedava cap animal per menjar. El drac es va enfadar tant que d’un cop de cua va destrossar cases i corrals i va aixafar tots els camps de conreu.
Els vilatans estaven morts de por. Calia fer alguna cosa per calmar aquella fera! I entre tots van decidir que cada dia li donarien una persona del poble perquè se la mengés.
I tal dit, tal fet: cada matí, a la plaça major, feien un sorteig i a qui li tocava es convertia en àpat pel drac.
Però heus aquí que un dia la mala sort va tocar a la filla del rei. La princesa era tan dolça i rebonica que tenia el cor robat a son pare. Com plorava, el rei! Però no va tenir altre remei que entregar la seva filla perquè fos devorada pel drac.
Van lligar la princesa al tronc d’un arbre. Quan el drac en va sentir l’olor, va sortir del cau, s’hi va acostar i va obrir una boca enorme.
Just en aquell moment, galopant damunt d’un cavall blanc, va arribar el cavaller Sant Jordi. I sense pensar-s’ho dos cops, es va abraonar damunt del drac i li va clavar la llança tan endins que la bèstia va quedar estesa allà mateix.
–Visca Sant Jordi! –va exclamar el rei, llançant la corona enlaire.
–Visca! –cridaven alhora tots els vilatans.
De la sang del drac en va sortir un roser. I van florir tot de roses tan vermelles i ufanoses que el cavaller en va collir una i la va regalar a la princesa.
Diuen que no se n’ha vist cap altre, de drac, rondant pels voltants de Montblanc. I que per sempre més tothom hi viu en pau i tranquil·litat!
Adaptació: NÚRIA FIGUERAS
Il·lustració: DANI JIMÉNEZ