Cavall Fort 1459
L’article
Descobrim l’arqueologia subaquàtica
Els fons dels mars, rius i llacs amaguen restes d’altres èpoques que cal protegir i estudiar. D’això s’encarreguen els arqueòlegs subaquàtics. Ens submergim en la seva feina i fem un viatge fascinant al passat!
Com hi han anat a parar?
Les restes que trobem sota l’aigua pertanyen, principalment, a vaixells que van naufragar perquè els va sorprendre una tempesta, perquè van xocar contra les roques, perquè els van atacar… De les restes d’un vaixell enfonsat o del seu carregament en diem derelicte.
A vegades, però, les restes no corresponen a cap vaixell naufragat. Són sota l’aigua perquè el pas del temps ha canviat el paisatge i ara hi ha aigua on no n’hi havia fa segles.
Secrets ben guardats
Quan el vaixell arriba al fons, queda protegit pels sediments i les algues. Allà roman, oblidat, anys i anys! En un derelicte podem trobar qualsevol cosa que viatgés a bord del vaixell: monedes, recipients com àmfores i ampolles, instruments de navegació, bales de canó, plats i olles, raspalls…
També hi trobem objectes fets de matèria orgànica, com estris de cuina de fusta, sabates de cuir o les restes del vaixell. A terra ferma no haurien aguantat el pas del temps, però sota l’aigua es conserven prou bé!
DETECTIUS DEL PASSAT
Els professionals que troben, conserven i estudien els derelictes són els arqueòlegs subaquàtics. L’estudi d’aquestes restes els ajuda a conèixer el nostre passat: poden saber com es construïen els vaixells, com funcionava el comerç, què menjaven els tripulants… Aquesta informació és molt preuada! Per això diem que aquestes restes són tresors.
Sovint, els arqueòlegs subaquàtics han de fer de detectius. Penseu que hi ha derelictes de diferents èpoques: romans, medievals, moderns… Els arqueòlegs n’han de saber moltíssim, de cada època! Quan troben un objecte desconegut, intenten localitzar peces similars que s’hagin registrat en altres jaciments del món.
Com es troba un derelicte?
Cal tenir algun indici que hi pot haver un jaciment en aquella zona. Molt sovint, pescadors, submarinistes o altres persones vinculades al mar fan una troballa casual i avisen els arqueòlegs subaquàtics. A vegades, derelictes que fins ara estaven tapats queden al descobert per causa d’un temporal o pels efectes del canvi climàtic. També pot ser que un document històric parli d’un vaixell que es va enfonsar en aquell punt.
D’altra banda, els arqueòlegs també fan investigacions sistemàtiques encara que no tinguin indicis, sobretot quan es preveu fer obres que poden afectar el fons.
NO HO TOQUEU!
Si mai teniu la sort de fer una troballa sota l’aigua, no us deixeu dur per l’emoció! Si la traieu a la superfície, es pot fer malbé. Aviseu les autoritats, que s’encarregaran de trucar als arqueòlegs subaquàtics. Malauradament, hi ha gent que troba restes antigues i se les emporta per decorar casa seva o per vendre-les. D’això se’n diu espoli.
Un tomb per la història
L’arqueologia subaquàtica ha canviat molt amb el temps. Abans no es recuperaven peces antigues amb l’objectiu d’estudiar-les, sinó pel seu valor estètic o econòmic. De fet, aquests objectes els baixaven a buscar persones que sabien bussejar bé però que no en tenien ni idea, d’arqueologia.
L’evolució tècnica ha estat importantíssima. Penseu que el cos dels arqueòlegs subaquàtics no està adaptat a l’ambient en què treballen. Cal que ho facin amb seguretat!
Fixeu-vos en aquest artefacte. Es diu campana d’immersió i antigament la feien servir per a baixar al fons marí. S’introduïa al mar verticalment. Hi entrava aigua per sota, però a la part superior quedava una bossa d’aire que permetia respirar al capbussador. L’any 1654, a Cadaqués, van construir una campana per a recuperar el carregament de dos vaixells enfonsats al cap de Creus. Hi van trobar, entre altres objectes valuosos, monedes de plata i pedres precioses! Els capbussadors rebien, com a salari, les monedes que els cabien a la boca en l’última immersió del dia.
Així és com vestien els capbussadors abans. Es calcula que el pes de l’escafandre, el casc i les botes podia arribar a uns 80 o 90 quilos. Compareu-ho amb els vestits de neoprè actuals! A més, els escafandristes havien d’estar connectats constantment a la superfície mitjançant un tub que els subministrava l’aire. Tot això va canviar l’any 1943, quan Jacques Cousteau –potser el coneixeu pels seus documentals– i Émile Gagnan van inventar el regulador autònom, connectat a una ampolla d’aire que carregava el mateix bussejador.
Ep! Que no hem acabat!
Voleu saber com és la feina dels arqueòlegs subaquàtics? Continueu llegint!