Cavall Fort 1411
La finestra
Potser teniu un amic que té els pares separats. O potser els vostres pares ho estan. Quan a la família hi ha un canvi, ens pot trasbalsar. Avui parlem de com ens sentim quan els pares decideixen no estar més junts.
Per què, per què…?
Fa uns dies que la Maia i en Sergi (de 13 i 9 anys) no dormen gaire bé. Els pares els han dit que se separen. Però, per què? I per què ara? El nostre psicòleg, el senyor Fossas, respon als seus dubtes: “Les persones som éssers complexos, amb facetes diferents, i canviem amb el temps. De vegades fer encaixar això amb una altra persona, durant molt temps, és complicat”.
Els pares els han explicat que s’estimen, però que s’han adonat que ja no poden viure junts. “Quan en una relació les coses negatives pesen més que les positives, es pot crear una sensació que alguna cosa s’ha trencat i no es pot tornar a enganxar.”
I ara, què farem?
Els pares anuncien que hi haurà un canvi gros: la mare marxarà de casa i anirà a viure en un altre pis. I els dos germans viuran uns dies amb el pare i uns altres amb la mare. “I l’escola? I el bàsquet? I en Sergi?”, pregunta la Maia, preocupada. No han de patir per això: l’escola, les extraescolars i els amics seran els de sempre. I no s’haurà de separar del seu germà, és clar!
|
 |
És culpa meva
“Els pares s’han separat perquè s’enfaden quan no trec bones notes o no vull anar a dormir. Segur que és culpa meva”. “De cap manera, Sergi!”, afirma el nostre psicòleg. “La culpa d’una separació no és dels fills, és responsabilitat de la parella. De vegades ens sentim culpables perquè ens sembla que així podem fer-hi alguna cosa. Però els fills no en tenen CAP CULPA: cada adult és el responsable únic de les decisions que pren.”
Compartir els pensaments que ens angoixen o els nostres sentiments ens pot ajudar. En podem parlar amb els pares, i també amb altres persones properes.
 |
|
La separació dels pares d’en Sergi ha deixat els seus amics preocupats, perquè veuen que ho està passant molt malament. Alguns tenen por, altres l’entenen perfectament perquè han passat el mateix que ell, altres pateixen per ell, altres intenten ajudar-lo…
| 1 “Pot ser que per qüestions de vida pràctica (la casa, l’escola, els amics…) sigui més convenient o preferible conviure habitualment més amb un que amb un altre. Però pel que fa a sentiments i estimació, en cap cas no és així. A cadascun l’estimem d’una manera, i no cal fer ni tries ni comparacions.”
2 “Una cosa no implica l’altra. És veritat que actualment les separacions són molt més freqüents que abans, però per molt que això sigui així, cada parella és un món, i acaba decidint allò que més li convé.” 3 “Les mares i els pares són únics, i això és inqüestionable. Però, afortunadament, les possibilitats de ser estimats i estimar no s’esgoten amb ells. Si hi ha noves parelles, hem d’esperar d’encaixar-hi tan bé com sigui possible i que hi hagi una relació saludable i beneficiosa per a tots.” 4 “Doncs poca cosa, perquè es tracta d’un assumpte entre la parella. Separar-se va ser una decisió exclusivament seva, i si es volen tornar a ajuntar també ho és.” |
 |
Vivim la separació a casa, però a l’escola també ens pot afectar. Potser ens costa més d’estudiar, o estem més tristos o rabiosos amb mestres i amics… El seu suport ens anirà molt bé en aquest moment difícil que passem.
La separació dels pares és una situació complicada, i molts dels que ho passen és difícil que s’hi acostumin. Què podem fer per a no angoixar-nos, si ens hi trobem? “El millor és no forçar res. S’ha d’anar veient i acceptant com es van manifestant les nostres pròpies reaccions, com ho anem vivint, sense presses. Les persones tenim una gran capacitat d’adaptació, i és molt probable que amb el temps acabem vivint amb naturalitat la nova realitat. Això no vol dir que no ens afecti, però aprendrem a conviure-hi.”
Fòrum
Al fòrum del web també parlem de la separació dels pares:
- Els meus pares estan separats i a mi no m’agrada, però separats estan millor. LEA (9)
- Jo tinc els pares separats des que tenia dos anys i ja hi estic acostumada, però la meva mare té una parella, el Francesc, i han tingut una filla que ara té tres anys i es diu Anna. El meu pare també té parella. Ens ho passem molt bé juntes fent manualitats. LAIA (9)
- Els meus pares encara no s’han separat. Crec que no ho faran, però… A vegades el meu pare ens crida molt, a la meva mare i a mi. (…) Em sento fatal. BARBARA (9)
- Els meus pares no estan separats però es barallen diàriament. Tinc por que ho facin. Me’ls estimo molt. BIEL (8)
- Els meus pares estan separats. No m’agrada. Però a ells sí, i no vull que s’enfadin i no dic res. QUERALT (9)
- Els meus pares sí que estan separats. Recomano a totes i tots no tenir por del que pugui passar, i si passa és millor fer front a la situació pensant que és el millor per a la família. CLARA (15)
- Els meus pares estan separats des que vaig néixer. He viscut només amb la meva mare fins a sis anys i mig, que és quan va començar la custòdia compartida. Al principi no m’agradava, i després m’hi vaig anar acostumant. Però ara em torna a semblar dur, estar tant temps sense la meva mare. (…) Espero estar millor! ELISABET (10)
- Els meus pares estan separats des que tinc set anys. El meu pare s’ha tornat a casar i tinc una germana petita, però ho porto molt bé. És millor que no es barallin. LUANA (11)
I vosaltres, què en penseu? Expliqueu-nos-ho!
www.cavallfort.cat/forum
Text: EUGÈNIA MORER
Il·lustració: ROBERT GARCIA
Amb la col·laboració del psicòleg Francesc J. Fossas