Cavall Fort 1325
La finestra
L’antic far de la punta de la Banya del delta de l’Ebre
A la costa catalana s’aixequen més de vint fars. Tots són diferents. Però només n’hi ha un que hagi viatjat: avui és a vuitanta quilòmetres d’on el van construir!
Un far que s’ha mogut?
A Catalunya hi ha vint-i-vuit fars. El més antic és el del Llobregat (1852) i el més modern és el de Torredembarra (2000). Tots són ben diferents: més antics, més moderns, més esvelts, més petits… L’antic far de la punta de la Banya és peculiar perquè s’ha mogut gairebé un centenar de quilòmetres. Com pot ser que un edifici de dinou metres d’alçada i cinquanta tones de pes canviés de lloc? Us ho expliquem.
D’ON VE EL NOM DE FAR?
El far més antic i famós del món és el d’Alexandria. El van construir al segle III abans de Crist i feia més de 130 metres d’alçada. Estava en una illeta anomenada Faros. D’aquí ve la paraula far.
Creuetes a la llum d’una espelma
Som a mitjan segle XIX. Edison encara no ha inventat el llum elèctric i les ciutats són fosques com la gola d’un llop. També ho són les costes. Cada vegada hi ha més trànsit de vaixells que comercien amb les colònies de Sud-amèrica i són freqüents els accidents nocturns amb les roques del litoral.
La reina Isabel II i el primer ministre O’Donnell estan asseguts davant d’una llarga taula d’un palau de Madrid. Unes espelmes il·luminen un mapa extens i detallat de la península Ibèrica mentre un seguit de tècnics i d’enginyers el ressegueixen amb els dits per decidir on construiran els més de cinquanta fars que tenen projectats.
S’aturen una estona als Alfacs, el port natural més important de Catalunya, on hi ha hagut innombrables naufragis per culpa dels forts vents de mestral i de llevant, i dels bancs de sorra que canvien sovint amb les marees.
Decideixen construir un far a la punta de la Banya, que complementarà els altres dos que han projectat per al delta de l’Ebre: el de l’illa de Buda i el de la punta del Fangar.
La solitud del faroner
El 1864, el far estava enllestit i feia goig de veure. Era una torre de ferro de dinou metres d’alçada, amb una llanterna poligonal a la part superior. La seva llum es podia veure a una distància de tretze milles nàutiques. Però l’edifici estava situat en una zona aïllada de dunes i salines, i el proveïment s’havia de fer per mar o recorrent deu quilòmetres a peu per un caminet. A més, l’espai destinat a habitatge era minúscul: una habitació i una cuina sense aigua potable. Els dos faroners que s’hi van instal·lar no tenien altra feina que encendre el llum cada nit i preocupar-se del manteniment del far. La resta del dia, comptaven els vaixells que entraven a la badia des de la barana o contemplaven el vol de les gavines mentre esperaven la barqueta que els portava queviures. La vida del faroner era molt solitària.
PETITA HISTÒRIA DE LA NAVEGACIÓ: ELS FARS
Des de l’inici de la humanitat, l’home ha tingut ganes de navegar. Primer ho feia resseguint la costa amb molta precaució. Després es va atrevir a endinsar-se en alta mar amb llum de dia. Finalment va començar a fer travessies marítimes de més d’una jornada. Això volia dir viatjar de nit, i de nit no s’hi veu gaire. Hi ha el perill de pensar-te que ets en mig de les onades quan estàs a tocar d’un escull. D’aquí va sorgir la necessitat d’il·luminar la costa. Van néixer els fars.
Un rescat a darrera hora
El far va prestar servei d’una manera ininterrompuda durant més de cent anys. No sabem quants faroners en van pujar i baixar les escales durant aquest llarg període ni quants naufragis va evitar la llanterna de la torre.
La Guerra Civil espanyola i els temporals van deteriorar el far de la punta del Fangar i també el de l’illa de Buda, que va caure definitivament per un temporal el 1961. Per això es va decidir anarlos substituint per construccions més modernes. Però quan va ser el torn del de la punta de la Banya els responsables del port de Tarragona es van adonar que era una llàstima que es perdés tota aquella part de la història marítima de Catalunya. Una trucada telefònica va aturar les màquines excavadores. En lloc de destruir-lo, un grup d’operaris van desmuntar, peça per peça, els cinquanta mil quilos del far i en van reparar els elements més deteriorats pel pas dels anys. Una feina de titans.
El Museu dels Fars
La torre va quedar convertida en una muntanya de ferralla que van traslladar a Tarragona, on els mateixos operaris van tornar a muntar aquell trencaclosques de metall. Tot plegat va suposar una forta inversió de diners i de mesos de feina. Però va valdre la pena. Avui el far té el mateix aspecte que quan era a la punta de la Banya i el dia 16 d’agost de 1990, quinze anys després d’apagar-se, la seva llanterna poligonal es va encendre de nou. En l’actualitat, l’edifici és el Museu dels Fars. Si el visiteu, podreu contemplar una interessant col·lecció de senyals marítims i, amb una mica de sort, escoltar com les veus dels antics faroners us expliquen llegendes de mar.
REINVENTAR ELS FARS
Els sistemes de navegació per satèl·lit dels vaixells, i les balises que emeten llampecs de llum, fan que els fars siguin una cosa del passat. I, és clar, la figura del faroner també ha desaparegut, perquè els fars que encara serveixen s’han automatitzat. D’altres que ja no serveixen s’han reconvertit en equipaments culturals com ara petits museus o punts d’informació. El més important és que la seva silueta estilitzada i tranquil·litzadora no desaparegui de les nostres costes.
Text: MARÍA JOSÉ MOYA BENET i JOAN GONZÁLEZ FELÍS
Il·lustració: CRISTINA LOSANTOS