Cavall Fort 1317
L’entrevista
Cesc Serrat té més de cinquanta anys d’experiència dalt dels escenaris, als carrers i a les escoles. Durant aquest temps, ha fet coses importants per a la cultura popular.
Amb la companyia Pep, Saltimbanqui i Bocoi, va recuperar el pallasso en català; també va recuperar el rondallaire de teatre i els jocs a la plaça. Pallasso, rondallaire, educador, pintor, músic, escriptor… Si li demaneu que es defineixi, us dirà que és un comunicador amb mirada curiosa i un gran cor que vol fer arribar al públic el seu missatge d’un món diferent.
Passió per les històries
Quines característiques ha de tenir un bon rondallaire?
–Ha d’estimar molt les històries que explica, hi ha de creure. I no ha de cridar. Parlar fort violenta una mica; en canvi, darrere la paraula suau hi ha l’amor.
Passar-s’ho bé és important, oi?
–Sí! Si gaudeixes del que estàs fent, fas que l’altre també s’ho passi bé. D’altra banda, cal tenir clar que, a més d’aconseguir l’atenció del públic, estàs comunicant. I has de comunicar que les històries surten dels llibres.
I, això, per què?
–Un dels meus objectius és fer lectors. De tant en tant, tinc un llibre a la mà que no llegeixo perquè els nens sàpiguen que la història surt d’allà. Si queden encantats amb els contes, aniran als llibres i buscaran més històries. Fer lectors és fer persones sàvies, sensibles, que estimaran i seran capaces de fer coses perquè sí pels altres.
Quan visites escoles, també fas lectors?
–A les escoles, després de les sessions de contes, deixo feina als nens: llegeixen, escriuen, fan una exposició i, quan hi torno, me l’expliquen. També els deixo uns punts de llibre on apunten què llegeixen durant l’any. Després l’envien a en Bufalletres i aquest personatge els retorna el punt de llibre amb una carta on diu que està molt content que llegeixin tant.
Cinquanta anys són molts!
Quina diferència hi ha entre ser rondallaire abans i ser-ho ara?
–Quan vaig començar, podia explicar històries llargues; els nens les escoltaven i quedaven bocabadats. Ara he d’explicar històries curtes i anar canviant. Si no, es despisten i no poden seguir l’argument.
Per què creus que es despisten?
–Han après que poden llegir i, al mateix temps, escoltar música o tenir la televisió encesa, i són capaços de seguir totes aquestes coses alhora. A més, al món de la imatge, tot és ràpid, ràpid, ara una cosa ara una altra, i cal estar pendent tota l’estona. Si no fas servir el mateix llenguatge, perds el públic.
Als espectacles, em venen a veure avis que havien vingut de nens. Després van venir de pares, amb els seus fills, i ara porten els nets. És preciós!
Companys d’escenari
Quanta gent t’acompanya, en un espectacle?
–Quan fèiem espectacles musicals per a treballar la narrativa, érem cinc persones. Ara soc jo sol o, com a molt, m’acompanya un músic.
Els objectes que utilitzes, els fas tu?
–Abans, que tenia més temps, els feia jo. M’agrada molt construir i pintar! Ara me’ls faig construir. Ho demano a algun pintor que m’agradi o al meu germà, que fa de titellaire a la companyia Pengim-Penjam.
Quina relació tens amb aquests objectes?
–És increïble, formen part del meu ser. Jo me’ls haig de fer meus. Si no em trobo còmode amb algun objecte, l’abandono i me’n faig un jo o en demano un altre. Fins i tot els carrego i descarrego jo de la furgoneta, perquè els cuido i sé on va cada cosa. És un ritual d’estimació i de preparació per a l’espectacle.
També són companys, els objectes.
–Són companys de vida! I fan que la meva paraula surti amb més llibertat. Els he d’estimar per a poder comunicar la meva estimació al públic.
Cor de pallasso
És més difícil fer de pallasso que de rondallaire?
–Quan et pintes, et vesteixes o simplement et poses el nas de pallasso, canvies tant…! Ets una altra persona que parla diferent, es belluga diferent, sent diferent… Quan faig de pallasso, fins i tot utilitzo un timbre de veu diferent del que tinc cada dia. En canvi, com a narrador, utilitzo la meva parla. Sóc jo mateix i vaig vestit com sempre.
Què sents, quan fas de pallasso?
–M’omple d’alegria. Veure cares que estaven tristes quan han arribat i que, en sortir, fan una rialla grossa…, no té preu!
Si un dels nostres lectors et digués que vol ser pallasso o rondallaire, què li aconsellaries?
–Tothom pot fer la feina que faig jo des del lloc on és, amb els seus companys i veïns. Ha de creure en l’argument i ha de creure que la gent s’ha d’estimar. Per a això cal que llegeixi, perquè la lectura ens fa persones sensibles i ens porta a l’estimació. De fet, qualsevol ofici val la pena sempre que es faci amb amor.
Voleu conèixer millor en Cesc?
Visiteu el seu web: www.cescserrat.com
Text: CHUS DÍAZ
Fotografies: ARXIU CESC SERRAT