Cavall Fort 1345-1346
El conte
A la Duna li encanta fer col·leccions. En fa de petxines, de pètals de flors, de pinyols de fruites, de gomes d’esborrar, de botons… De tot el que veu. Per exemple, si li fan un regal embolicat amb un paper molt bonic, de seguida exclama: “Faré col·lecció de papers bonics d’embolicar regals!!”. “I de llaços!!”, afegeix engrescada. “I de cinta adhesiva de colors!! De tot, de tot.”
Un dia, la Duna estava jugant a casa seva amb uns amics de l’escola, l’Ona i el Guim, quan de sobte van sentir un tro. Uuauuu! Quina tempesta!
La Duna tenia un pati molt bonic, amb un caqui, un cirerer i uns parterres plens de flors de tots colors. I tots tres van córrer a mirar-lo per la finestra. Contemplaven fascinats com queien les gotes de pluja damunt les fulles de les plantes.
I de les flors. I damunt les rajoles. I la gespa. Era bonic, veure com queien. Primer xaf!! Després regalimaven dibuixant un caminet sobre la fulla: xim, xim, xim… Xap! A terra. I feien un bassalet. Aleshores la Duna va tenir una idea: “Faré col·lecció de gotes de pluja!!”. L’Ona i el Guim van trobar que era una idea força original i van anar corrents a buscar els paraigües mentre la Duna anava a la cuina a buscar una olla de mida mitjana. Tots tres van sortir un moment al pati a deixar l’olla damunt la gespa perquè anés recollint les gotes de pluja i van tornar a entrar ràpidament, ja que, de tant que plovia, els paraigües no els aixoplugaven del tot. Aleshores van tornar rere la finestra a mirar com s’omplia l’olla, gota a gota, de mica en mica. Xaf, xaf, xaf… I de sobte:
“Atxiimm!!” Un esternut! Vaja! La pluja els havia amarat i s’havien refredat! “Atxiim!! Atxiim!! Atxiim!! Atxiim!! Atxiim!! Atxiiiiiiiimm!!”
“Ja ho tinc! Faré col·lecció d’esternuts!”, cridà la Duna, entusiasmada. I tots tres van tornar a agafar els paraigües i van sortir al carrer a mirar si en trobaven gaires. Al principi no els va ser fàcil perquè, quan en sentien un i miraven rere seu o al seu voltant per veure de quina boca sortia, l’esternut ja havia desaparegut i no hi havia manera de trobar-lo. “Atxxiiimm!!!”
Però de mica en mica van aprendre a veure’ls venir abans que sortissin de les boques dels vianants. Quan veien algú que arrufava el nas o es treia a correcuita el mocador de la butxaca sense parar de fer ganyotes, anaven corrents cap allà i… “atxiiim!!, atxiiim!!”… el caçaven al vol.
Van estar molt de sort, perquè en van trobar de tota mena. Una velleta baixeta (que sota el paraigua semblava un bolet) en va fer un de primet i discret: “Atx…iiiim!! Atxiiim!!”. En canvi, un xicot corpulent que portava un anorac i es cobria el cap amb la caputxa en va deixar anar un d’espectacular: “Atxuà!! Atxuàààààà!!”. Una noia que devia ser cantant d’òpera en va fer un de musical: “🎵 A-a-a-a-aaaaaah…! Atxiiiiiiiim!! 🎵”. Dos germans (que segur que eren bessons, perquè eren clavats l’un a l’altre) van esternudar tots dos alhora: “At-At-xiiim-xiiim!”. Fins i tot en van aconseguir un d’un gos d’atura, que en el moment de passar pel seu costat va deixar anar un divertit “AT-TXIBUB!”.
Al cap d’una hora, la Duna, l’Ona i el Guim tornaven a casa molt contents perquè havien aconseguit una pila d’exemplars per a la seva nova col·lecció. Per sort, ja havia parat de ploure i el sol tornava a brillar resplendent. Els tres amics van anar corrents al pati amb ganes de veure com estava la col·lecció de gotes de pluja. Però va passar una cosa curiosa: amb el sol, les gotes s’havien evaporat, convertint-se en núvols! Uns núvols blancs i preciosos que ara es desplaçaven pel cel creant tota mena de figures curioses. Aleshores la Duna va cridar:
“Que bé! Faré una col·lecció de núvols!!”.
I així va ser. És a dir, que cada vegada que veieu algun núvol que us agradi, o feu un esternut, o us caigui una gota de pluja a la mà o a la punta del nas, si ho voleu portar a la Duna, segur que estarà molt contenta.
I vet aquí un gos, vet aquí un gat, i el conte de les col·leccions de la Duna també s’ha… evaporat!
Per ANNA FITÉ
Il·lustració: ÀFRICA FANLO