Cavall Fort 1328
Minimegacracs
Quan a vuit anys l’Eira va saber que l’apuntarien a una escola de música va arrufar una mica el nas, perquè es pensava que no li agradaria. Però de seguida hi va descobrir l’instrument que des d’aleshores la fascina: l’arpa!
A l’Eira de seguida li va cridar l’atenció l’arpa, però tot i així va voler anar provant més instruments que també li agradaven, com el piano i el violí, “però em vaig decidir clarament per l’arpa, perquè el so és molt maco i també perquè és un dels pocs instruments en què pots tocar directament totes les cordes i les vas notant en els teus dits… I també m’agrada estèticament: sembla un instrument d’àngels.”
“Quan comences et deixen fer una roda d’instruments, per a provar els que et criden l’atenció, i t’ensenyen com es toquen i proves com sonen, i així veus quin t’atrau més.”
Ja fa cinc anys d’aquesta important decisió que li ha canviat la vida, i ara, a tretze anys, ha començat el grau mitjà després de passar per un curs d’iniciació i quatre anys de grau elemental. “Primer tocava amb l’arpa petita, que no té pedals, però ara ja toco amb la gran, que té 47 cordes i 7 pedals, que corresponen a una nota cada un”, explica mentre fa lliscar delicadament els seus dits per les cordes, fent sorgir del no-res el bellíssim Concerto de Turlough O’Carolan.
Per això cada any va ampliant les hores d’estudi i també ha de practicar més i més, ja que a mesura que va avançant les partitures són més complicades, “perquè hi ha més alteracions, que són els sostinguts i els bemolls, i cada cop fas peces on te n’hi vas trobant més i és més difícil.”
“Has d’aprendre a coordinar-ho tot amb molta precisió perquè soni bé tal com diu la partitura.”
El seu esforç sovint es posa a prova en les audicions que fa a la mateixa escola de música i també en les trobades que durant l’any organitza l’Associació Catalana d’Arpistes, on els alumnes d’arpa de diferents nivells fan concerts. “Allà toco una peça tota sola o de vegades a duo, i al final toquem una peça totes les arpes juntes, que és impressionant perquè podem arribar a ser setanta-cinc arpes sonant alhora.”
Per a controlar els nervis a l’hora de tocar davant del públic, l’Eira diu que fa una cosa que li va molt bé:
“Em concentro totalment amb l’arpa i la partitura i ja ni miro la gent, perquè estic més pendent que no m’equivoqui i surti bé que de res més. Després saludo i ja està.”
A part de les peces que ha d’estudiar a l’escola de música, també passa bones estones quan descarrega partitures de cançons conegudes que li agraden i va provant de fer-les amb la seva arpa. “Com, per exemple, Titànic, La bella i la bèstia o Ratatouille, i les vaig traient de mica en mica, d’una manera autodidacta. I quan aconsegueixo tocar-la tota sencera i veig que sona molt bé i que ho he fet jo sola, estic molt contenta.”
Amb tot plegat, l’Eira se sent tan motivada i feliç tocant l’arpa que no pot imaginar-se la vida sense ella. Per això recomana a tothom que se senti atret per un instrument que el provi, “ja que potser descobreixes que t’agrada i llavors en gaudiràs molt. És que és molt maco, tocar un instrument! Perquè no és cantar una cançó o escoltar-la: és tocar-la tu. Ets tu, que fas que soni aquella cançó!”
I la seva experiència demostra que valdria la pena fer-li cas!
Text i fotografies: ANNA FITÉ
Dibuix: ROGER ZANNI