El Tatano 134
El conte
A casa som sis: la mare i el pare, que estan enamorats; en Miquel i jo, que som germanet i germana, i el Quisso i el Monstre, que no són persones.
El Quisso és el nostre gos. És menut i una mica vell. Tota l’estona ensenya les dents de sota perquè quan era petit no li van posar ferros. Sembla que estigui enfadat, però en realitat és un poruc.
El Monstre és enorme i no sé quants anys té. La seva panxa és tova, plena de bonys. Té les potes curtes. No camina, viu a la sala. És molt bon monstre: ens deixa seure a la seva falda i enfilar-nos a l’esquena. Fa l’olor de la meva família i un dia ens vam quedar tots adormits a sobre seu.
El nostre és un monstre gras, que menja de tot. Sobretot li agraden les galetes. Jo sempre n’hi dono. Té moltes boques amagades pertot arreu. Per això deu tenir tanta fam… Un cop, es va empassar les claus de la mare i, no fa gaire, vaig enxampar el telèfon del pare, que ja se l’estava començant a cruspir. El vaig renyar i després li vaig fer pessigolles perquè no s’enfadés.
Ahir vaig sentir que la mare i el pare parlaven que tenien ganes de treure’l de casa i comprar-ne un de nou. Jo em vaig posar a plorar i a fer bots damunt la panxa del Monstre. Si ploro, em fan més cas.
De moment, els pares han dit que no el faran fora, el Sofà. Que en Miquel i jo encara som petits. No sé per què li diuen Sofà, si a ell li agrada més que li diguem Monstre.
Text: MAICA MESEGUER
Il·lustració: MÀRIAM BEN-ARAB