Cavall Fort 1309
La finestra
Devia tenir set anys quan em van portar a classes de solfeig. Una colla de galifardeus entonàvem a l’uníson les lliçons del mètode LAZ mentre una professora ens acompanyava amb el piano.
Un compositor extraordinari
Com que ella estava encarada a l’instrument i no ens podia veure, n’hi fèiem de tots colors, però el cert és que moltes d’aquelles peces, extretes d’àlbums de grans autors, eren precioses i van arrelar en els nostres cervells inquiets. Un dia, abans d’iniciar una cançó, la professora es va girar i ens va explicar que l’havia escrita Johann Sebastian Bach, un compositor alemany extraordinari, treballador infatigable, potser perquè havia de mantenir una pila de fills, tants que a vegades la mare els havia d’embolicar els entrepans amb partitures del marit. L’anècdota, avui, sembla difícil de creure, perquè el paper de solfa era car, però ens va quedar gravada per sempre, juntament amb la imatge del músic galtaplè que penjava al passadís de l’escola de música.
UN ART QUE VE DE FAMÍLIA
El que no sabíem és que el seu nom amagués tantes sorpreses. De fet, aquelles quatre lletres, a la seva regió natal, indicaven que havies de ser músic: més de setanta Bachs s’havien dedicat a aquest art al llarg de set generacions.
Tot un geni
Johann Sebastian Bach va néixer l’any 1685, a Eisenach, i va morir el 1750, a Leipzig. Essent el vuitè i darrer fill de la família, de primer no es devien adonar del seu talent musical fora del comú. Ja de menut copiava d’amagat les peces per a orgue que el seu germà gran no li deixava “tocar” –en els dos sentits de la paraula. L’obsessió del noi per la música era desmesurada. Amb un amic van fer 350 quilòmetres per anar a escoltar el vell mestre Buxtehude, a Lübeck… A peu! I mireu si tenia temperament: ben aviat va ser tan hàbil tocant i remenant instruments de teclat que va superar els límits establerts.
Els compositors de l’època només treballaven amb disset tonalitats de les existents. “Les altres no sonen bé”, deien… Bach va temperar –o posar a punt– el clavicèmbal (un avantpassat del piano) perquè tots els tons hi sonessin perfectament i va escriure dos llibres per demostrar-ho: El clavicèmbal ben temperat.
Massa recargolat?
Més mostres del seu geni: al principi de la seva carrera, quan era organista a Arnstadt, la gent no entenia que introduís variacions i notes estranyes o dissonàncies en peces conegudes. Havia estudiat les obres dels compositors alemanys, italians i francesos –i, si no fos ell, diríem que “no estava per orgues”–: no li agradava la música avorrida. No sabien com dir-ho, el trobaven “barroc”, però ja era això. Aquest terme, que primer designava una perla estranya, amb el temps va significar “recargolat” i va designar els compositors de finals del segle XVII i principi del XVIII.
CAFÈ I MÚSICA!
Bach va escriure molta música religiosa perquè treballava per a l’Església, però també instrumental i concerts per a altres tipus de públics. Una de les obres més divertides d’aquesta mena és la Cantata del cafè –aquesta beguda, extreta d’una planta vinguda d’Amèrica, s’havia posat de moda. La peça representava el diàleg entre una noia que bevia cafè a totes hores i el seu pare, un home rondinaire, que la renyava per fer-ne un gra massa. Al final el pare decideix que la solució al problema és buscar-li un marit. Ella accepta casar-se però amb una condició: que no hagi de renunciar al cafè.
Filigranes musicals
Als artistes barrocs els encantaven les filigranes: omplien les esglésies de columnes en espiral, d’or i de motllures; en música, d’això, en deien contrapunt. Bach en va fer el seu segell; escrivia sonates, cantates, tocates i fu… no “fugates”, sinó fugues. I això què significa? Doncs agafar una melodia de poques notes, amb set o vuit n’hi ha prou, i fer-la aparèixer en les diferents veus o instruments d’una peça, sempre sonant harmònicament.
Els agradaven tant les combinacions enrevessades i els jocs, que el nostre compositor va construir una peça amb el seu nom. “Com pot ser?”, preguntareu. Home… Per a fer-ho has de tenir un cognom musical. Si et dius Casamitjana o Puigcercós, no te’n sortiràs. Les lletres del mot BACH corresponien a les notes següents: si bemoll, la, do i si natural. És clar que això en la notació alemanya.
Els alemanys designen les notes amb lletres:
do = C re = D mi = E fa = F sol = G la = A si = H si bemoll = B
Un regal per al príncep
Una vegada Bach va visitar Frederic de Prússia i aquest li va proposar un repte: improvisar una fuga sobre un tema escrit per ell. Un altre hauria fugit d’estudi físicament, però Bach va inventar una fuga a tres veus que va deixar tothom bocabadat; després, de retorn a casa, en va fer una altra encreuant sis veus sobre el mateix tema i la va enviar al futur monarca. Del regal se’n va dir Ofrena musical. Aquesta obra conté una frase presentada del dret i del revés, com un mitjó. Les anomenaven cànons del cranc. Seria com si diguéssim: “Avui toca Bach un carrer del mig al dematí.” I més endavant: “De matí al mig del carrer un Bach toca avui.”
Música en família
En seixanta-cinc anys de vida, Bach va escriure moltíssimes obres. Per a complir amb les obligacions, calia estalviar recursos: sovint utilitzava peces anteriors canviant-ne la lletra o l’harmonització o, per a aprofitar el paper que sobrava al final d’una peça, hi afegia una sonata. Tenia tota la música al cap, però per a assajar una obra a casa no tenia problemes: la seva esposa Anna Magdalena era soprano i els fills tocaven instruments i cantaven. Fer música en família sempre ha estat un gran plaer. En el seu cas podia triar entre obres de l’oncle, d’un germà, dels fills… I seves, naturalment.
Ja de gran va recollir les peces senzilles que agradaven més a la família i en va fer un àlbum, Petit llibre d’Anna Magdalena Bach, dedicat a la seva companya, que s’ho ben mereixia: li havia donat tretze fills! Ara mateix, si pareu l’orella potser en sentireu una.
Segur que hi ha centenars de nois i noies al món tocant una d’aquestes meravelloses peces que vam aprendre imaginant tot de petits Bachs que esmorzaven mentre llegien les notes d’una cantata perduda del seu pare.
Text: MÀRIUS MONEO VILALTA
Il·lustració: LUCÍA SERRANO
Aquest article va guanyar el Premi Cavall Fort 2016