Cavall Fort 1311
La finestra
La trista història del tràfic il·legal d’ivori
Mai no m’han agradat els parcs zoològics. Però quan vaig ser a l’orfenat per a elefants David Sheldrick, als afores de Nairobi (Kenya), em vaig adonar que allò no era un lloc on els elefants s’hi estaven per a exhibir-los davant els turistes. El que tractava de fer aquella organització anava molt més enllà.
Al rescat dels elefants
En David Sheldrick va començar la seva tasca als anys setanta. Aleshores, igual que avui, centenars de milers d’elefants morien a l’Àfrica a mans de caçadors furtius que pretenien vendre’n els ullals d’ivori. Quan en David va morir, la seva vídua va fundar un orfenat per a elefants i li va posar el nom del seu marit.
Quan una femella d’elefant mor a mans dels caçadors, les cries de pocs mesos o pocs anys d’edat resten abandonades i moren, ja que no saben alimentar-se ni sobreviure per si soles. A l’orfenat d’elefants rescaten aquests petits elefants i els duen a Nairobi.
Quan jo hi vaig anar per fer el reportatge fotogràfic, el grup estava format per trenta-tres elefants. Alguns d’ells tenien pocs mesos d’edat i d’altres eren més grans, ja que fins que no tenen entre sis i vuit anys no poden ser alliberats de nou per a viure en llibertat.
PER QUÈ ÉS TAN VALUÓS, L’IVORI?
Aquest material preciós s’utilitza als països orientals com a objecte decoratiu, sovint ja tallat en forma de boniques figures o estris més quotidians. La venda d’ivori està prohibida a la majoria de països del món, però es comercialitza de forma il·legal i el seu preu ha augmentat molt als mercats negres durant els darrers anys.
Aprenent a poc a poc
A partir del moment que els elefants arriben a les instal·lacions de l’organització, comença un llarg temps d’aprenentatge. A cada elefant se li assigna un cuidador, que l’alimenta amb un biberó gegant cada poques hores. A mesura que van creixent, els petits elefants surten a passejar cada dia als boscos que hi ha al voltant de les instal·lacions; allà aprenen a alimentar-se de la vegetació natural per si sols i a relacionar-se amb altres elefants.
CUIDADORS MOLT ESPECIALS
A les instal·lacions de la Fundació David Sheldrick hi ha veterinaris, biòlegs i cuidadors. Aquests últims són els que passen més temps amb els elefants. Fins i tot dormen amb els més petits per tal que no se sentin sols. Tapades amb una manta, i sobre el terra cobert de palla, les cries troben l’escalfor que la seva mare no els pot donar.
Els visitants són benvinguts!
Una vegada al dia, el públic pot visitar els elefants. La gent fa una gran rotllana al voltant d’una petita bassa d’aigua i al cap de pocs minuts arriben els elefants amb els cuidadors. Alguns elefants es banyen en fang per desparasitar-se i refrescar-se, mentre que d’altres juguen i s’alimenten amb els biberons. Les entrades que paguen els turistes serveixen per a mantenir econòmicament l’elevat cost de tot el procés. Rehabilitar un elefant pot costar milers d’euros.
Una llar segura
Però, i ara ve el millor, què passa quan un elefant arriba a vuit anys d’edat i ja ha acabat el seu aprenentatge? La Fundació David Sheldrick no es dedica només a exhibir els elefants al públic i tenir-ne cura. El que intenta és alliberar els elefants en un entorn natural i salvatge, sense amenaces i on tornen a viure lliures i en el seu ecosistema natural.
El lloc escollit és el Parc Nacional de Tsavo. Allà, la David Sheldrick té unes altres instal·lacions per tal que els nous elefants que arriben des de Nairobi s’aclimatin. Durant uns mesos, els elefants encara tenen contacte amb els cuidadors, però en el futur l’únic contacte que tindran és amb altres elefants de la seva nova família. A més, a Tsavo, els científics de l’organització sobrevolen la zona amb avioneta, amb l’ajuda dels vigilants del parc, per tal de comptar el nombre total d’elefants que hi viuen i controlar els possibles caçadors furtius.
2. Als petits elefants no els espantava la meva càmera. Mireu que afectuosos van ser amb mi!
En perill d’extinció
És molt trist pensar que cada any, a l’Àfrica, moren milers d’elefants en mans dels furtius i dels caçadors esportius. S’estima que l’any 2011, per exemple, n’hi van morir 25.000. Els furtius només n’aprofiten les banyes d’ivori, res més.
Malgrat que els caçadors són els que disparen als elefants amb armes de foc, ells no són els únics responsables de tantes morts: algú els compra aquest ivori per uns quants diners i després el revèn en els mercats de tot el món com a producte de luxe. Els venedors i els compradors en són també responsables. Us heu fixat mai si teniu figuretes d’ivori a casa vostra?
Els elefants africans han disminuït en nombre en les darreres dècades i actualment estan en perill d’extinció. El comerç d’elefants i de qualsevol de les parts del seu cos està prohibit a escala internacional per la CITES, sigla anglesa de la Convenció sobre el Comerç Internacional d’Espècies de Fauna i Flora Salvatges Amenaçades.
En trenta anys d’existència, la Fundació David Sheldrick ha alliberat i rehabilitat per complet uns tres-cents elefants. Semblen pocs per tant de temps, però l’esforç és molt gran i molt costós.
Text i fotografies: INAKI RELANZÓN