Cavall Fort 1339
El conte
Premi Cavall Fort 2017
El poderós rugit que ressonà per muntanyes i valls a altes hores de la nit va fer tremolar el món sencer al seu pas. Tremolaren les fulles dels arbres, violentament sacsejades per aquell inesperat huracà. Tremolaren els homes, les dones i les criatures de tots els pobles de la contornada, brutalment arrancats del son per aquell furiós bram que els posava un nuc a la gola i a la panxa. I tremolaren de por, naturalment, tots els habitants de la sabana. No només les àgils gaseles i els pacífics impales, avesats com estaven a ser el plat del dia en els àpats dels carnívors, sinó zebres i antílops, búfals i girafes, elefants i nyus, rinoceronts i hipopòtams. Si el lleó tenia tanta fam per a bramar d’aquella manera en plena nit, ningú no estava lliure de caure en les seues urpes i en els seus queixals!
Els únics que no tremolaven de por, sinó de preocupació, eren els seus familiars més pròxims: una parella de mascles joves, tres femelles i tres cadells entremaliats. Els huit, espantats i sense saber què fer, li miraven la peüngla travessada de part a part per la punxa d’acàcia més llarga i més grossa que havien vist mai. Les punxes, una part incòmoda i inevitable de les seues vides, solien entrar i eixir dels seus cossos sense saber com, en qüestió d’hores i sense deixar més senyal que un puntet roig i una mínima coïssor. Aquella, però, la portava molts dies estacada amb ganes en la part més sensible de la peüngla, que a hores d’ara estava unflada i d’un color morat que no s’havia vist mai abans en el cos d’un felí.
El lleó, que havia suportat el dolor amb dignitat i s’havia llepat en silenci la ferida hora rere hora, havia arribat al límit de les seues forces. Aquell primer rugit anà seguit de molts altres, cada volta més furiosos, cada volta més desesperats, cada volta més urgents. La resta d’habitants de la sabana comprengueren de seguida que no era la fam el motiu de tanta angoixa. Tot i que seguien sense poder dormir, almenys ja no tenien por.
Els primers que s’atreviren a acostar-se a l’animal ferit foren aquells que no solien formar part del seu menú. Insectes i serps, tortugues i aus, contemplaren amb més o menys curiositat l’espectacle de la pota ferida, de les femelles que la llepaven inútilment, dels cadells que ploriquejaven, dels joves mascles que es mantenien immòbils com estàtues de sal. Molt a poc a poc, deixant que per una vegada la curiositat guanyara la prudència, molts altres animals s’acostaren a la clariana que ocupaven els lleons. Girafes i gaseles, zebres i búfals, impales i nyus, elefants i hipopòtams, rinoceronts i babuïns palesaven la seua inquietud amb el constant moviment de les cues, amb les orelles ben plantades, amb els musells que no deixaven d’ensumar l’aire, amb les potes que colpejaven rítmicament el terra i alçaven ací i allà núvols de pols.
Les hores de la nit passaren lentament. A trenc d’alba, quan la llum ja era grisa, els rugits del lleó havien minvat de potència per esdevindre només un plany adolorit i tristíssim. En la distància sonà la rialla d’una hiena i més a prop, en la branca més alta d’un arbre sec, els voltors obriren sigil·losament les ales. I aleshores, en el precís moment que el primer raig de sol trencava el vel de boira de la nit, un ocell començà a volar en cercles per damunt de la clariana. Foren molts els ulls que seguiren amb atenció el seu vol elegant i acolorit. El suimanga mostrà el blau elèctric del seu cap, el roig encès del seu pit, el seu bec llarg i esmoladíssim, i després aterrà amb la suavitat d’una ploma al costat del lleó.
Enmig d’un silenci que només trencava el pas del vent entre les fulles, l’ocell s’inclinà cap a la pota ferida i agarrà delicadament amb el bec l’espina que sobreeixia de la peüngla unflada. Amb uns moviments suaus i constants que li posaven tot el cos en tensió, l’estirà molt a poc a poc, com quan arrancava amb cura les branques més flexibles per a fer el niu on havien de nàixer els seus fills.
El sol ja havia escalat el cel quan el suimanga, amb un últim moviment de cap, acabà de traure l’espina de la peüngla del lleó. Portant-la ben agarrada en el bec, alçà el vol abans que l’animal es rebullira i desaparegué entre les fulles perfumades dels sàndals.
El lleó, encara adolorit però lliure per fi de la punxa que tant l’havia torturat, deixà anar un gemec. Amb una lentitud estranya en ell, s’alçà sobre les quatre potes per primera vegada en moltes hores i sacsejà la melena al vent. I al seu voltant, com si de sobte haguera bufat un huracà, s’alçà una polseguera d’animals que fugien als seus caus, novament atemorits del poder del rei lleó.
Text: TERESA BROSETA
Il·lustració: JUAN MANUEL MORENO